Vivim instal·lats en la voràgine informativa, en l'actualització permanent, en el que els teòrics han convingut a anomenar el cicle de les 24 hores: notícies que neixen, es desenvolupen, moren en un dia i passen a l'oblit sense deixar pòsit amb la mateixa fugacitat amb què van desfilar davant dels nostres ulls. Per a alguns, aquestes notícies ràpides són l'avantsala, la incitació a gaudir d'una informació més assossegada, més reflexionada, però per a d'altres, les fast news són l'única aproximació a allò que passa, l'única presa de contacte amb la informació, el seu únic punt de vista al voltant de la realitat.

El cada cop més gran pes de les notícies ràpides, del cicle de vida de 24 hores i els seus microcicles d'actualització, té per tant alguns riscos que els periodistes hem de tenir molt presents, especialment dos d'ells.

D'una banda, el perill de convertir aquestes notícies ràpides en una successió d'especulacions per mantenir viu l'interès informatiu durant les hores que la informació "segueix consumint-se", com marca ara l'argot. Suposicions i conjectures per alimentar la corba d'audiència fins al moment en què Google Analytics comenci a indicar en temps real que l'interès està decaient i passar llavors a una altra notícia emergent que permeti recomençar el procés. Just com a 50 Primeras Citas, aquella pel·lícula en què una atractiva Drew Barrymore es despertava cada dia havent perdut tota la memòria del dia anterior i Adam Sandler havia de reconquistar-la contínuament.

En aquest procés d'actualització de la informació que ens exigeix aquest cicle de vida tan curt hem de ser molt cautelosos i no renunciar a les bases fundacionals del periodisme. La informació ràpida no ha de ser aliena a aquests fonaments i hi ha diferents formes d'enriquir una informació sense caure en la successió de presumpcions i hipòtesis, donant pas, per exemple, a cronologies, mapes, informes complets, informacions relacionades, casos semblants que van succeir abans i com van concloure i quin impacte van tenir, serveis nascuts de la combinació de dues o més fonts (mashups), o fins i tot tot el que de positiu pugui aportar allò que de manera notòriament incorrecta hem denominat curació de continguts (de l'anglès content curator), que permet, si no avançar en profunditat, sí donar una visió de 360 graus de la informació, amb les seves arestes i peculiaritats. Dades de moltes fonts ben seleccionades que permeten contextualitzar la informació i preparar el lector per a una anàlisi posterior, una anàlisi que no sempre és possible accelerar, perquè a vegades es necessita temps, repòs, perquè els balls de xifres o declaracions acabin i pugui analitzar-se'n la substància. O, senzillament, perquè, en ocasions, el balanç de la tempesta només pot fer-se quan arriba la calma.

I és precisament aquí on arrenca l'altre risc, no ja el de desenvolupar aquestes notícies o reportatges profunds i fer-ho amb qualitat, que es pressuposa, sinó el de no ser capaços de, en aquest vòrtex inicial, incitar el lector perquè vegi en aquestes píndoles ràpides no un fi, sinó la porta d'entrada a una informació assossegada, més detallada, a l'anàlisi que li explicarà les implicacions que aquesta notícia tindrà. No d'una manera barroera ni creant dues realitats paral·leles sense nexe d'unió, sinó sent capaços que el lector senti la necessitat d'aprofundir, d'interessar-se per aquesta anàlisi que només el pas de les hores permet, de guiar-lo, d'acompanyar-lo, perquè descobreixi, en definitiva, que també hi ha, amb tot, informació reposada en aquest món accelerat.