Fa poc, un palafrugellenc, lector del diari, em deia que fa temps que no hi veu cap escrit meu. Li donava dos motius: Un d'ells és que l'edat no perdona, i malgrat un estat encara prou satisfactori, falta empenta. Però un segon motiu molt més important és que comentar sobre la situació actual no té cap atractiu. Passar de ser actor (modest) a espectador, porta una tristor profunda. El concert al Camp Nou ens porta a la situació del nostre país, abocat a un futur que no veig clar. Personalment sóc crític amb algunes actuacions que ens han portat fins aquí. Ara bé, amb el meu pessimisme no m'agradaria col·laborar a augmentar el desànim vigent i contribuir al sentiment contra els polítics, present arreu (a cops justificat del tot). No oblidem mai que la política és l'art de conviure en societat i que malgrat errors comesos, ens ha portat als millors anys que ha viscut el país. Per això deixo, per un cop, el silenci, per atendre l'amic.
Crec totalment en Kierkegaard quan diu que "la vida només es pot viure mirant endavant, però només es pot comprendre mirant endarrere". És més vàlid que mai, sobretot per als que hem viscut anys. Si mires endavant, el pessimisme és total. Si mires enrere, val el dit: Hem passat la millor època, nogensmenys hem estirat més el braç que la màniga, hem suportat la sagnia que representa un espoli fiscal i un tractament injust des de Madrid (on creen el separatisme). Rebem per tots costats, alhora hem pagat i estem pagant el cafè per a tothom. La crisi estesa a quasi tot Europa, a nosaltres ens ve multiplicada per les difícils relacions entre Catalunya i la resta de l'Estat. Sobre aquest acuit, hi ha exemples a punta pala, emplenarien aquest diari. Citem només el darrer: aquí hi ha retallades a dojo, a Extremadura, subvencionada, abaixen l'IRPF.
Dins aquest context, em preocupa una experiència recent: En una visita a una regió espanyola, he notat una diferència que no veia abans. Quan et sentien parlar català en llocs públics, notava una certa prevenció, fins una animadversió latent. He dubtat si comentar-ho (sóc conscient dels perills), i consultat amb uns acompanyants m'han confirmat la mateixa impressió. Coincideix amb algunes reconvencions de vells amics de l'altiplà, amb els quals de tant en tant parlo per telèfon o ens canviem correus. Resultat: Incomprensió envers Catalunya a la resta de l'Estat, que porta un creixement de l'independentisme a Catalunya.
No entraré si en algun cas els catalans hem estat prou capaços o les trifulgues internes i personalismes ens han portat per mal camí. Puc acceptar que mai la culpa és només d'una part. Sóc crític amb alguna actuació feta darrerament com el muntatge d'"Espanya contra Catalunya", no ens porta en lloc.
Com a opinió personal, en poc espai intentaré valorar un aspecte que de tan conegut, és de vegades oblidat. Dins l'intent d'aclarir les relacions entre Espanya i Catalunya oblidem un concepte bàsic, és el concepte del poder. Entès com diria Max Weber, com "la probabilitat d'imposar la voluntat pròpia dins una relació social". Ve tot seguit un concepte difús del poder, en una democràcia manen realment els elegits? No ho crec. Ara veiem com a Espanya, en bona part, manen els bancs. Sobre aquests qui hi ha? A Brussel·les, segurament ho fan els lobbys i bancs. I al mon? És el grup Bilderberg amb les seves ramificacions econòmiques, polítiques i militars? Les societats secretes? Queda sempre el dubte: Qui mana en realitat? La crisi que vivim ha estat provocada? Amb quina finalitat? Els interrogants no acaben. Pensar sobre això dit no deixa de ser una candidesa, el poder és el poder. La vinguda de la democràcia ha sigut un gran pas, però queden poders decisoris.
Com influeixen aquests poders fàctics en el cas concret de Catalunya? La UE no ho veu massa bé, diria més, n'és contraria sense fer-ne un "casus belli". Tot fa pensar que ho consideren un problema intern espanyol (una actitud còmoda). Qui té la paella pel mànec és l'Estat espanyol. Té els diners i això vol dir poder. S'ha d'afegir-hi el sentiment, en general poc amistós, envers Catalunya. Està present a tot arreu (no repetiré la frase de Pla de dretes i esquerres). Una consideració a afegir-hi, el caràcter espanyol no entén ni entendrà mai que la diversitat és una font de riquesa per a un país (varen començar per expulsar jueus i mossàrabs, després ordes religioses). Un segon punt, Espanya treu diners de Catalunya i això no ho vol perdre. Cal recordar que la fase actual va començar en la petició d'un pacte fiscal al qual Rajoy es va negar en rodó. La negativa porta a una evolució lògica: dret a decidir i independència. Un enfrontament entre qui mana, qui té el poder rea,l i els sentiments democràtics d'un poble.
He intentat anar al que crec és el fons del problema, el poder no es cedeix. L'amic responsable d'aquest escrit entendrà el meu escepticisme i els meus dubtes. Recordo, quan vivia de prop el núvol polític, la frase d'un alt dignatari nacionalista: "La independència és un tren i cadascú baixa a l'estació que creu".
