Cartes

07.07.2013 | 06:30

Què farem amb
els assessors?
Francesc Buixeda Cabré. Santa Pau.
Un dels problemes de les actuals administracions públiques són els assessors; no són funcionaris de carrera, són nomenats a dit pels diferents partits i normalment per a alts càrrecs, amb sous que es regeixen solament pel pressupost de l´administració pública de què es tracti. Ara tenim un cas flagrant a la Diputació de Girona, on s´ha fet públic que hi ha assessors que ni tan sols acudeixen al seu lloc de treball, però on hem arribat! Amb un constant augment de l´atur i la joventut molt ben preparada ha de marxar a treballar fora! La Diputació diu que aquestes persones tenen tasques al carrer i, segons Recursos Humans de l´esmentada Administració, cada grup polític és responsable de cessar assessors en funció del canvi de mandat o de pèrdua de confiança i no hi ha «fiscalització jurisdiccional». En resum, els nomenen els partits i són ells qui en són responsables.
I la seva retribució a càrrec de qui va? Del partit corresponent o de la Diputació? És clar, de la Diputació, que es nodreix dels nostres tributs, igual que els partits polítics amb subvencions estatals que representen més del 80% dels seus ingressos. Essent els partits qui nomena aquest personal, s´han de fer càrrec de les seves retribucions, seria el correcte i a més estarien ben separats els dos tipus de personal (el de confiança i el de carrera). Si un polític, per desenvolupar la seva tasca necessita assessors, secretaries, personal de confiança, etc., la despesa l´ha de suportar el partit que li ha donat suport per ésser elegit.
Segons estimacions que s´han publicat, a Espanya hi ha aproxima­da­ment uns 17.000 assessors, cosa que representa un cost d´uns 900 milions l´any: Podríem reduir retalla­des, no? Les dades exactes no s´han publicat mai oficialment, els deu fer por dir-ho. Una petita mostra.

Respecte
pels animals
eulÀlia coll ribas. vIladasens.
Sr. Director. Fa 18 anys que tinc una casa en un petit poble del Gironès fronterer amb l´Empordà. La meva intenció era retirar-me aquí, m´agrada molt el paisatge empordanès, els seus pobles, la seva gent... i els gats. De sempre m´han fascinat aquests petits felins semisalvatges, independents i propers alhora. Al poble n´hi havia una colònia, no arrivaben a la desena però no hi havia cap control, podien multiplicar-se i convertir-se en un problema, i quan els gats són un problema no triga a venir algú amb verí per matar-los a tots. Els gats són molt importants per a la salubritat dels pobles, impedeixen la proliferació de rosegadors, i per tant, és saludable tenir-ne una petita colònia, però controlada.
Amb el consentiment de l´alcalde em vaig anar guanyant la seva confiança i de mica en mica vaig anar portant-los al veterinari a operar. Tot anava bé, la colònia no augmentava, els gats feien la seva vida i complien la seva funció i jo, feliç. Fins que, fa poc, van desaparèixer tots. Em vaig assabentar que van ser exterminats a perdigonades i llençats a les escombraries com una deixalla qualsevol. Em dol aquesta barbàrie, i no la puc enten­dre, fins l´extrem de qüestionar-me si vull viure en un poble on succeeixen aquestes coses. No deixo de recordar el que va dir Gandhi, que el grau de civilització d´un poble es mesura pel seu respecte als animals. Atentament.

Ramadà
Ruth Molina Celemin. girona.
Ramadà, novè mes del calendari islàmic, un dels cinc pilars que tot musulmà ha de complir, el Ramadà no és només un mes de dejuni en el sentit literal de la paraula, ­abra­ça molt més i és molt més profund. És un mes de reflexió, de lliurament al teu creador i submissió, d´unió entre tota la Umma musulmana, sense importar la teva raça o color «un àrab no té superioritat sobre un no àrab, ni un no àrab té superioritat sobre un àrab, el blanc no té superioritat sobre el negre, ni el negre té superioritat sobre el blanc, excepte per la pietat i les bones accions».
Un mes de reflexió, on el dejuni et fa ser humil i valorar el que tenim, on t´adones de les necessitats que passen moltes persones que no tenen res, on hi ha més unió i respecte, també s´estrenyen els llaços familiars, ja que és tradició menjar junts i reunir-se en família per trencar el dejuni, un mes també d´alegria i celebració, de tranquil·litat i pau espiritual.
Els musulmans van a les mesquites per, units, fer l´oració, tan important per mantenir-se més a prop de Déu, i tots junts, sense importar la seva condició, elevar el més amunt el seu creador, i matenir aquesta connexió amb Ell, tan personal i íntima, que és difícil d´explicar, només ho sents en el més profund del teu ser.
Ramadà és, en definitiva, molt més que una paraula, és un acte de Fe en el més ampli significat que això comporta, el mes beneït per a tots els musulmans, que Déu accepti el nostre dejuni, perdoni els nostres errors i faltes, i ens faci ser millors persones.

No hi estic d´acord...
joan enric carreras mercader.
Bellcaire d´Empordà.
Com sempre, no hi estic d´acord. És curiós, però a causa de diversos episodis de la meva vida, sempre he estat a l´oposició en quasi tot. Serà veritat que mai estic content? No, el que passa és que sempre espero poder millorar en totes les coses... Vaig néixer en uns temps difícils de la postguerra, espanyola i europea, a casa d´un republicà, ja sabeu el que això representava, i vaig viure què era estar en contra del sistema. Quan vaig ser jove i valent (als 60) em veia capaç d´anar contra tots i contra tothom per tal de defensar les meves inquietuds, com molts joves d´aquella època quan vam decidir canviar el que no ens agradava...
Ara tampoc estic d´acord ambmolts joves d´aquesta nova lluita, perquè veig que paraules, moltes, i fets, poquíssims, malgrat que tenen totes les eines a les seves mans, però treballar els va gran... Estan acostumats a trobar la taula parada, la llàstima és que no veuen que l´ocasió és única... Després ja no seran joves, el rellotge no para mai... No és suficient fer molts cartells i concerts que moltes vegades no saben per què fan, penso que molta fressa i poca endreça. Els cartells i les mogudes de la nostra època tenien un perquè, les dues coses estaven prohibides... però ara no hi ha res prohibit...
Mireu, en Mas, el President, ha encetat la moguda perquè es molt llest, i sap que mentre tingui el poble distret, poden amagar-se moltes penúries; en Franco també ho feia, d´organitzar coses perquè no recordéssim que teníem gana, un ens ho deia amb el NO-DO i l´altre cada dia al Telenotícies, però la història i el perquè és la mateixa.
Ja podeu veure com és veritat que sempre estic a l´oposició, sóc un defensor de les llibertats, la millor força i riquesa d´un ésser viu, llàstima que no tingui prou espai per fer-vos la llista...

Marca Espanya versus Marca Catalunya
F. Xavier Castro Esteban. palafrugell.
Les multinacionals Coca Cola i McDonalds estan emetent aquests dies en diversos canals de televisió uns anuncis on deixen ben clara la imatge que tenen d´Espanya: Només se sap viure de la festa, els bars són el centre de tot i tot s´hi val per tal de passar la vida «Jijijojo». Per altra banda, una empresa cervesera catalana emet un anunci on recalca la importància del descans del migdia (sigui dormint, fent esport, llegint, passejant, etc.) per tal de continuar treballant a la tarda.
És clar, perquè uns es passin la vida «Jijijojo» cal que d´altres treballin i segueixin pagant la festa dels altres

Enllaços recomanats: Premis cinema