Endeutament global

07.07.2013 | 00:00
Endeutament global
Endeutament global

"L'endeutament mundial és conseqüència d'un tipus de política econòmica que es va començar a desenvolupar als Estats Units a la meitat dels 90"

Els efectes de la crisi global són més rellevants en països on es sospita que l'endeutament no es podrà retornar mai més. Una bona part de l'opinió econòmica mundial creu que l'endeutament global no té solució, que necessita ser condonat de forma parcial. Niño Becerra diu, dia sí dia també, que l'endeutament espanyol s'ha de perdonar parcialment perquè és impossible de retornar.
L'endeutament mundial és conseqüència d'un tipus de política econòmica que es va començar a desenvolupar als Estats Units a la meitat dels anys 90 i va ser propagada arreu del món coincidint amb la globalització. A l'any 1995 l'endeutament global era del 255% del PIB, valor que va créixer fortament fins a l'any 2000 arribant a valors del 310% del PIB. A l'any 2005, l'endeutament mundial era del 330%, però a l'any següent ja era del 345% i a l'any 2007 va arribar al 355%. A partir d'aquí la crisi financera el va fer baixar fins al 312% que hi ha ara. Veient la corba és clar que el món es va tornar boig a partir de l'any 2005, va perdre el seny fins que la bombolla financera mundial va esclatar. L'endeutament actual del 312% és alt o és suportable? La resposta no és genèrica i cal analitzar cada cas, depenent de la capacitat productiva i d'estalvi de cada país.
L'endeutament d'un país és la suma de l'endeutament domèstic, de les empreses no financeres, dels bancs i del Govern. Sovint només es parla d'aquest darrer i la polèmica ha sorgit quan s'ha trobat un error en un estudi de Carmen Reinhart i de Kenneth Rogoff, que deia que l'endeutament màxim que pot suportar un govern és del 90% del PIB. Malgrat l'error, les conclusions a què arriben en el seu llibre són igualment vàlides, indicant que l'economia no pot continuar desbocada en l'endeutament. Si donem una ullada al gràfic de la composició del deute per països, la primera sorpresa és que el país més endeutat és Irlanda, que a l'any 2011 tenia un endeutament del 663% del PIB, la major part del qual en mans dels bancs. Segueix Japó, amb el 512% del PIB, la principal part en mans del govern, Regne Unit, amb el 507% del PIB, concentrat en mans dels bancs i d'Espanya amb el 363% del PIB, bona part del qual d'empreses no financeres i de particulars. Tot i que el rescat bancari ha fet pujar actualment el deute del govern fins el 87,8% del PIB, l'endeutament espanyol no passa del 378% del PIB alhora que la part domèstica i la de les empreses ha començat a disminuir i continuarà així. Cal fer una ullada a França, amb un endeutament total del 346% del PIB i a Itàlia, amb el 314% del PIB. En ambdós casos l'endeutament públic és superior a l'espanyol i no sembla pas que en cap d'ells hagi començat el camí invers de desendeutament tal i com ha fet Espanya. Un valor d'equilibri d'endeutament és el d'Estats Units, amb el 279% del PIB, Alemanya amb el 278%, Austràlia amb el 277% o Canadà amb el 276% del PIB.
Cenyint el problema a Espanya, l'endeutament excessiu es deu a la bombolla immobiliària. Els preus dels immobles a la fi arribaran a la meitat del valor que tenien l'any 2007. Si el ritme de desendeutament continua com ara, el sector domèstic necessitarà 18 anys per obtenir un valor raonable d'endeutament. Pel que fa a les empreses, es tardarà també 21 anys a assolir valors d'endeutament del 100% del PIB, tot i que l'excés es concentra en grans empreses constructores i immobiliàries. Una part del desendeutament immobiliari domèstic es fa per desnonaments, traspassant el valor del deute als bancs.
L'única solució al desequilibri és la creació de riquesa, el creixement de l'activitat econòmica mitjançant la productivitat doncs l'augment del PIB disminueix automàticament el ratio de deute. Però heus aquí que això mateix volen fer tots els blocs econòmics. La política del primer ministre Abel de Japó consisteix en reduir el deute del 512% del PIB augmentant l'activitat mitjançant l'exportació. Fa uns quinze dies el moviment del Japó va forçar el canvi de l'euro fins 1,34 $/€ i dijous d'aquesta setmana Mario Draghi, president del BCE, ha fet declaracions amb l'objectiu de fer abaixar el valor de l'euro per sota de 1,29 $/€, indicant que la zona euro també necessita exportar per créixer i que cal defensar l'status actual davant els intents dels diferents blocs econòmics de resoldre els seus problemes a traves de passar-los als altres via devaluació.
La reestructuració del deute per mitjà de la condonació es pot fer en ocasions extremes, doncs la seva generalització porta al col·lapse financer, a la manca de seguretat per l'inversor i a l'alentiment econòmic. És molt millor aplicar plans creïbles de reestructuració en el temps i enfocar el problema en l'augment de l'activitat econòmica, per la qual cosa el primer que s'ha de fer és esdevenir competitiu. Justament això és el que ara és Espanya, competitiva, en comparació amb el Regne Unit, França o Itàlia. El creixement ara és al nostre abast exportant i augmentant el turisme estranger. Tot plegat és qüestió de generar la confiança de que ho podem fer, allunyant la sospita dels pessimistes de que serà necessària una condonació parcial del deute, invertint en allò que ja fem bé, mentre continuem les reformes del sector públic i conduïm l'economia en el camí tecnològic, donant feina a la millor generació de joves que el país ha tingut mai.

Enllaços recomanats: Premis cinema