Impressiona comprovar com poden caure ben avall els qui tenien, o imaginaven tenir, vocació d'herois. Algú decideix abandonar una existència normal i embarcar-se en una aventura espiritual d'abnegació absoluta, de complet lliurament als altres, deixant rere seu família, amics, potser un prometedor itinerari professional. Assumeix a més renúncies vitals enormes, especialment en els camps de l'afectivitat i de la llibertat personal, oferint a una confessió religiosa obediència sense condicions. Després de molts anys de sacrificis i carències, les privacions emocionals li juguen a aquest algú una mala passada i es converteix en un abusador crònic; o bé el debilitament d'una fe que no troba resposta prou càlida al seu interior el condueix, com a sublimació o compensació, a buscar fonamentalment la promoció burocràtica, el "cursus honorum" institucional i el poder de dominar i imposar a altres la cega subordinació que ell ha hagut d'acceptar com una de les peces capitals de la contextura heroica. Perd així una vida que, iniciada com una febril aposta de generositat, es desenvolupa i conclou com una experiència humana absurda i patètica.

El mateix els va passar als revolucionaris professionals que van rebutjar la més mínima comoditat individual per lluitar per la llibertat i la fraternitat humanes i van acabar de funcionaris d'un aparell repressor d'aquests ideals. A Vida y destino, de Vassili Grossman, un veterà bolxevic que havia consagrat tots els seus afanys a la construcció del socialisme acaba per adonar-se de la distopia realment aconseguida: el monstre estalinista. Per una cruel ironia, aquesta percepció d'allò en què verdaderament s'ha convertit li arriba al vell revolucionari, pres en un camp de concentració alemany, quan un oficial de les SS el tracta amb la cordialitat verinosa d'un col·lega, fins i tot dirigint-se a ell com a "mestre", ja que tots dos han combatut, al cap i a la fi, per un mateix tipus de revolució: la que condueix al poder terrorista total. "No existeixen abismes entre nosaltres", li diu el nazi. "Som formes diferents d'una mateixa essència: l'Estat de Partit". Més encara, afegeix: si el nacionalisme és la força més poderosa del segle XX, l'ànima de la nostra època, el socialisme en un sol país constitueix l'expressió suprema del nacionalisme.

Sí, certament, quina vida més perduda! Pitjor encara: quina llàstima haver nascut per cometre errors tan tràgics! El mateix devia sentir Judes, la mort del qual va ser un acte de grandesa, l'últim reconeixement i homenatge a un projecte inicial heroic, potser la restauració del regne d'Israel i l'alliberament messiànic de l'ocupació romana, una cosa estrictament immanent ben allunyada del propòsit de Jesús de Nazaret. Cosa que, d'altra banda, revelaria la incompatibilitat des del principi entre nacionalisme i cristianisme.

Hi ha, no obstant això, en aquesta classe de perdedors un altruisme originari la derrota del qual commou. Com a cercadors de significat existencial van fer apostes personals màximes. Es van llançar a les turbulentes aigües de les passions humanes perquè van creure veure (dos verbs la proximitat dels quals ho expressa tot) el paradís en l'altra riba. Van demostrar amb tal decisió una ambició admirable, però -i vet aquí el que esglaia- van fracassar i van acabar per viure de manera mediocre i filistea, quan no de manera envilida i moralment miserable, o fins i tot criminal.

Un exemple molt diferent de perdedor, menys patètic, és el de Barack Obama. Obama perdedor? No és el primer president nord-americà d'origen afroamericà? Sí, però és que el repte no consistia únicament que un negre ocupés el Despatx Oval, amb ser això un esperó per a la integració racial. Consistia abans que res a ser un bon president. Ser negre, dona, homosexual o pell vermella no ho garanteix. Obama tenia un projecte transformador -"yes, we can"- en l'ordre social (sistema sanitari universal, legalització dels milions d'immigrants clandestins, etc.), en el terreny de les llibertats i en la política exterior. Era i és un orador summament brillant, però també un polític tremendament contemporitzador. Ell anomena a aquesta fluixesa "bipartidisme" (el que nosaltres denominaríem com a "centrisme"), per oposició al sectarisme partidista, però en realitat és la martingala d'un polític professional, molt bregat en els secrets de la maquinària regional (Illinois) i nacional.

El pitjor resulta que un distingit exalumne de la Facultat de Dret de Harvard, de la famosa revista de la qual va ser director, mantingui obert aquest horror totalitari de Guantánamo, ordeni assassinats selectius a l'estranger, fins i tot de ciutadans nord-americans, sotmeti a control les converses dels periodistes, espiï els seus mateixos aliats i vigili les comunicacions informàtiques de tot el món ("yes, we scan"). Transmutada o dividida la seva personalitat (Obabush), ha arribat a afirmar que "no es pot tenir el màxim de seguretat amb el màxim de llibertat". Però, què dimonis ensenyen a Harvard? Aquest home, a qui la fortuna política li ha somrigut tant, ha interioritzat de tal manera el sistema de valors WASP (blanc, anglosaxó, protestant) en la seva degeneració actual, pròxima al reduccionisme mental i ideològic "afrikaner", que es comporta ja com un texà de classe adinerada. Aquí tenim la barroeria imperialista amb què està manejant en les relacions exteriors el cas Snowden. Què pensaran ara els que, a penes arribat a la Casa Blanca i sense cap altre mèrit que la il·lusió que la seva elecció va despertar a tot el món, li van atorgar el Premi Nobel de la Pau?

Finalment, hi ha els perdedors en sentit estricte, és a dir, els de sempre. Fixem-nos, amb un nus al coll, en un d'ells: aquest nen d'una escola de Girona que li explica a la seva professora: "Avui per esmorzar porto l'entrepà màgic: pa amb pa. I jo decideixo què porta dins". Mentrestant, i enfront d'aquest "deure" de decidir d'un noi que pateix gana o malnutrició, els dirigents catalans inverteixen milions en l'èxit d'una altra decisió com a "dret".