Estats Units segueix essent un dels primers interlocutors en la política internacional, i com sigui que el President Obama, que fou elegit el 2008 i reelegit el 2012, ja ha tingut temps per demostrar quines són les seves prioritats i l'estil amb què les realitza, és lògic que es facin anàlisis del que ha estat i és el seu pas per la seva política exterior, que com a gran potència, té repercussions en el món sencer.
Al nostre país a l'analitzar la política nord-americana encara hi ha sovint els ressons d'èpoques passades; aquest retard en l'anàlisi explica que habitualment es posi l'accent en els errors i que sembli que hi ha qui té enyorança dels anys de la Guerra Freda.
Analitzant avui la política exterior d'Obama, crec que és just reconèixer una prioritat per l'acció política, pel diàleg, per l'acord i, així mateix, un rebuig de la política d'intervenció bèl·lica. Segurament un dels seus aspectes més positius serà comprovar que no ha iniciat cap conflicte armat i que de forma clara ha cercat la solució de passades empreses iniciades per l'anterior president Bush.
Així mateix, la política exterior nord-americana no es desentén de cap situació de les que es donen en tants i tants escenaris, canviants i complexos, però ha fixat el criteri que n'hi ha que corresponen a d'altres països i que compartint-ne l'interès són els que han d'ajudar a resoldre'ls. Crec que ha passat a la història aquella imatge dels "marines" resolent problemes o creant-ne en qualsevol racó de món. Una mostra ha estat el conflicte de Líbia, amb el seu episodi de "primavera àrab", en el qual Estats Units es mantingué atent, però l'ajut a l'enderroc d'aquella dictadura fou materialitzat per països europeus, com França i el Regne Unit. Quedava ben ?lluny aquella època en què l'aviació nord-americana bombardejava Trípoli en un intent d'acabar amb Gaddafi, que era qui manava fer atemptats en avions comercials i quan els europeus criticaven aquella acció tot i ser-ne els més beneficiats. Tot això crec que no és previsible avui. On existeix un conflicte internacional cal utilitzar la influència política, el diàleg, l'habilitat diplomàtica, l'opinió pública i, en darrer terme, l'acció dissuasiva, però a partir del criteri senzill que en cada àrea hi ha qui té una responsabilitat directa.
Un altre aspecte valuós de la política exterior d'Obama és el seu discurs, que convida a fer realitat la llibertat i crear democràcia que produeixi justícia i creixement de riquesa per a tothom. Així ho exposà a la Universitat d'Egipte fa mesos. És una dada positiva.
Atrafegats per l'actualitat cal no oblidar el canvi que s'ha produït en la política exterior nord-americana impulsada per Obama.
