No volen donar beques, ni ajudes per a llibres de text, perquè no hi ha diners i es van buidar les caixes, perquè diverses lleves de robaperes com mai ha vist aquest país es van apilonar a les administracions i, com dirien ses eminències, les van convertir en vinya devastada pels senglars. A això cal sumar-hi la legió de ludòpates que van muntar la bombolla immobiliària i es van omplir les butxaques. I el rescat dels bancs. Per això no hi ha diners. Encara que, això sí, la construcció d'arguments per part de Wert, els seus companys en la insuficiència i la premsa afí ha permès l'exhibició de les parts pudendes de la seva ideologia: entre el senyoritisme ocasional i el mal cap permanent. Vaig ser becari a l'institut i a la facultat. I amb notes força millors que les d'Aznar i Rajoy, és lleig que ho digui, però ara ve al cas. I ja és prou desgràcia ser becari perquè suposa una renúncia a una parcel·la molt important de llibertat. Qualsevol estudiant en situació acomodada es pot permetre un o dos anys de deriva i farra: és un ús de l'esperit sobirà. Però aquesta possibilitat està tancada per al becari que, almenys, ha d'acreditar aprofitament. I tots els cursos. I als 18 anys: encara que el que li demani el cos sigui navegar per les Moluques o dormir dotze hores diàries. Una altra cosa és que s'arbitrin premis per als qui, a més, estudien molt i aconsegueixen l'excel·lència. Perquè el sentit de les beques és donar un cop de mà a l'estudiant que ensopega amb barreres econòmiques. Premiar el talent és una cosa que no ha de distingir ni classes ni procedències. I una cosa i una altra -beques i premis- contribueixen a la cohesió social, ja sé que els estranya el concepte: això que no es pot confiar a Mercadona, La Roja i la Loteria, perquè si cadascú defensa el seu petit privilegi, llavors salten els col·legis de notaris -més antics que la mateixa Espanya- i diuen que ells no es van equivocar i que altres hauran d'aclarir l'assumpte de les misterioses finques de la infanta.
