No es pot emmordassar un poble que vol decidir el seu futur. No hi ha acte més democràtic que escoltar la gent. Deixem que els catalans s'expressin i que diguin el que pensen. Es poden posar cadenes i grillons a la persona, però aquesta s'escaparà perquè ningú no vol estar en un lloc obligat. És un moment històric i teniu la sort d'estar-lo vivint. Us desitjo que arribeu allà on vosaltres vulgueu". Això ho va dir Ramoncín, que, com és ben sabut, va ser present al gran Concert per la Llibertat. Quan va sortir a l'escenari vaig sentir vergonya aliena, ja que es varen sentir uns xiulets, també és cert, de seguida tapats pels aplaudiments; els mateixos aplaudiments clamorosos dedicats a Dyango i Peret. I en sortir a l'escenari per donar suport a les llibertats del poble català i cridar "Visca Catalunya" i "Visca una Espanya republicana". Això és el que va provocar els xiulets? Si és així, és veritablement vergonyós. No solament Ramoncín te dret a desitjar un règim autènticament democràtic per al seu país, els catalans també tenim l'obligació de ser solidaris amb els espanyols que el volen.

Això ens fa veure que en el moviment independentista també hi ha tiquis miquis, més papistes que el papa o talibans. Sortosament són una minoria, però alguna vegada es fan sentir. Són aquells que criticaven Gerard Quintana per com parlava a casa seva amb els seus fills, com si a casa no es pogués fer el que un creu convenient. Els mateixos que no concedeixen cap flexibilitat al tema lingüístic, tant en l'actualitat com en el futur d'una Catalunya independent.

Un d'aquests puritans escriu al Facebook: "Si CiU i ERC, que han traït la llengua catalana beneint que la literatura en castellà és cultura catalana, són els que han d'empènyer el procés, entendreu que comenci a interessar-me més el macramé". Jo dic el contrari: benvinguts tots els qui parlen en espanyol i s'apunten al procés sobiranista; ens són imprescindibles. De fet, al Faceboook ja hi ha un grup -del qual formo part- que es diu "Independencia en castellano". I també els hispanoparlants hauran de ser reconeguts en una Catalunya independent i democràtica. Hauríem de distingir entre l'ideal desitjable i la realitat de la qual cal partir.

També hi ha el tema de les banderes. Els de la CUP, altres procedents del comunisme, les joventuts d'algun partit s'haurien de fer mirar la presència de l'estelada en vermell, reflex també d'un cert totalitarisme d'arrel marxista. Per si no fos poc el fet de tenir dues banderes, la quadribarrada simple i l l'estelada en blau, que és l'única "autèntica", d'altres ens surten amb aquesta. I posats a criticar: cal usar, cada vegada més, en manifestacions que vegi tot el món, l'anglès, cosa que ja comença a veure's.