o sé de què ens queixem. L'Estat espanyol actua segons el principi dels primers cristians, els de la fraternitat i les catacumbes: de cadascú segons la seva capacitat, a cadascú segons les seves necessitats. Com que a Catalunya lliguem els gossos amb llonganisses, per la nostra capacitat ens toca pagar més. Concretament, el 19% més que la mitjana en aportació al sistema de finançament autonòmic. I per la mateixa raó, tenim menys necessitats i ens toca rebre menys. Concretament, sis dècimes menys que la mitjana. Per què hem de rebre, si ja som rics de mena? Es podria argumentar que per aquest camí aviat deixarem de ser rics, però això seria pur egoisme del nostre caràcter de fenicis ploramiques.

La dada que acabem de presentar s'ha conegut aquesta mateixa setmana. També aquesta setmana s'ha publicat una enquesta postelectoral del Centre d'Investigacions Sociològiques espanyol. (Que es publiqui al juliol l'enquesta postelectoral d'unes eleccions de novembre diu alguna cosa sobre els ritmes de l'administració). La dada a ressaltar és aquesta: quatre de cada cinc catalans consideren que el govern central fa una política "més aviat desfavorable" per a Catalunya. És una percepció pràcticament transversal, de la qual només escapen els votants del PP, els únics que en alguna proporció (40%) donen per bones les explicacions del ministre Montoro quan diu que és l'executiu central el que finança la Generalitat amb els seus avançaments de diners i els seus préstecs per pagar factures. La resta de ciutadans més aviat s'arrenglera amb la tesi contrària, la que fa explícita Artur Mas quan respon apel·lant als 16.000 milions de dèficit de la balança fiscal. "Qui finança a qui?", es preguntava des del Brasil, amb cara d'enfadat.

Quatre de cada cinc. Un efecte de la propaganda nacionalista? Deu ser una propaganda molt eficaç, perquè fins i tot entre els votants de Ciutadans/Ciudadanos són majoria els que es lamenten del mal tracte del govern central cap a Catalunya. Com a paranoia col·lectiva no està gens malament, i podria ser un cas digne d'estudi. Com s'ho fa la propaganda catalanista per penetrar en una audiència que dedica més del doble de temps a veure televisió espanyola que televisió catalana? (Dades del Baròmetre de la Comunicació).

El pitjor que pot passar a un paranoic és que el persegueixin de veritat, diuen que va dir Freud a una cosina seva.