El cacau elèctric del PP

14.07.2013 | 08:47
El cacau elèctric del PP
El cacau elèctric del PP

L any 1998, el govern Aznar va decidir reformar el sistema elèctric liberalitzant la generació elèctrica i separant les activitats de generació, distribució i comercialització. Va separar el transport en alta tensió adjudicant-lo a Red Eléctrica Española, empresa pública que més endavant va ser privatitzada. Aquella reforma la va fer complint una directiva comunitària i amb la pretensió de modernitzar el país. Alhora la va fer servir per fer trampa i abaixar transitòriament el preu de l'electricitat, una estratègia que formava part d'un pla de contenció de la inflació, indispensable per a l'entrada a l'euro. El resultat va ser que els preus van baixar en els primers quatre anys però després van pujar de forma permanent.
L'error va ser lligar l'establiment de preus diaris a la llotja (el pool) de totes les tecnologies al preu del gas. L'electricitat nuclear i la hidràulica, els costos de les quals depenen només de la inversió, un valor constant al llarg de 40 o 60 anys, es van beneficiar del fet de lligar els seus preus a l'augment del preu del gas, cosa que va passar a partir de l'any 2006 quan el barril de petroli va passar de 40 $/b a 85 $/b a la qual va seguir una segona pujada a l'any 2008 fins a 130 $/b per després caure fins al valor de 105 $/b d'ara. La matèria primera de les centrals de gas de cicle combinat ha pujat en aquests nou anys un 162%. Això no hauria estat greu si només s'hagués aplicat a la proporció que les centrals de gas tenen en el mix del sistema, afectant entre un 40 i un 50 % del total, però no. El sistema de llotja establert fa que el preu de la cassació entre l'oferta i la demanda d'electricitat sigui l'última que equilibra el procés, sempre el més car de tots, el gas. Per aquest fet les tecnologies hidràulica i la nuclear, amb costos fixos depenents del cost del capital, cobren preus lligats al gas, generant beneficis astronòmics.
A aquest mal funcionament s'hi va afegir la mala gestió del desplegament d'energies renovables fotovoltaica i termosolar elèctrica. El desplegament fotovoltaic es va fer en època del ministre Montilla (un altre que no sap el que és un KWh) junt amb el secretari gironí Ignasi Nieto. El decret va preveure un desplegament pausat per 1.500 MW fotovoltaics durant 10 anys. La rendibilitat era tan bona que els bancs van decidir impulsar els particulars a fer les inversions, finançant-los. El Ministeri va actuar per frenar la bombolla però no ho va aconseguir fins tres anys més tard, quan ja li havien colat 4.500 MW fotovoltaics. Una cosa semblant va passar amb la nova tecnologia termoelèctrica. Pel que fa al desplegament eòlic, aquest va seguir ajustant-se a les previsions dels plans d'energia, arribant al 2010 als 20.000 MW instal·lats.
Per acabar-ho d'adobar, les compa?nyies elèctriques i Gas Natural van continuar invertint en noves centrals de cicle combinat seguint no sé quina previsió, fet al qual s'hi va afegir la crisi, amb una baixada notable del consum elèctric. El resultat és que tanta generació no cap en el sistema, les centrals de gas han de tancar per excés d'oferta i durant alguns dies d'hivern el preu a la llotja arriba a zero durant la nit i els caps de setmana.
El fruit de tot això ha estat un desfasament entre el cost de la generació elèctrica i el que es cobra al mercat, constituint un dèficit de tarifa (una pèrdua del sistema) que s'ha volgut cobrir amb deute, exactament igual com el dèficit del Govern, és a dir, fent-lo pagar als nostres hereus.
La solució és molt difícil i passa per reordenar de dalt a baix tot el sistema. Primer cal separar les tecnologies nuclear i hidràulica del pool, pagant-les per rendibilitat fixa, tal com pretén fer ara el ministeri a les energies renovables. Segon, s'ha de dir a les companyies de centrals amb cicle de gas que la decisió només l'han pres elles i que han de ser les úniques responsables d'haver pres males decisions, que això no es pot fer recaure al consumidor. Tercer, cal ajudar les energies renovables amb el complement que les faci rendibles, concepte que ha fet possible el seu desplegament. Quart, s'ha de treure de la tarifa elèctrica tot el que forma part de política redistributiva, com les ajudes a les illes o la tarifa social per a les rendes més baixes. Aquesta política distributiva forma part dels pressupostos generals de l'Estat. Cinquè, s'ha d'apujar el preu de l'electricitat que equilibri el seu cost, ajudant el consumidor a estalviar i a obtenir millors tarifes de nit.
El Reial decret-llei 9/2013 publicat ahir només aborda algunes de les qüestions exposades anteriorment i deixa la reordenació de la llotja elèctrica per a més endavant, quan hauria d'haver començat per aquí.
El PP ens ha portat fins aquí i li toca resoldre-ho, tot i que el PSOE també hi va ficar la seva cullerada, creient-se que Espanya era la millor del món i la que ensenyaria a tothom com s'han de fer les coses.
El problema elèctric és la bombolla petita de la crisi. Si la immobiliària és d'un 25% del PIB, l'elèctrica és del 2,5%. Com en la gran, la solució courà molt en un moment dolent de l'economia. Si en la bombolla gran vam veure desaparèixer empreses immobiliàries, en la petita veurem com s'aprimen les elèctriques, i en ambdós casos els bancs seran els segons afectats. Els consumidors som sempre els tercers, sense tenir-hi res a veure.
De tota la classe dirigent responsable de tant de mal a la societat ningú ha plegat. Ni en Rato, que encara forma part del consell d'administració de Telefónica. Potser sí que haurem d'actuar de forma diferent.

Enllaços recomanats: Premis cinema