Mentre el món gira

14.07.2013 | 08:47
Mentre el món gira
Mentre el món gira

Fa una calor que estella les pedres (expressió en desús que reivindico potser debades) i al món -diuen- hi passen coses: accidents diversos, més corrupcions, decisions polítiques que han de salvar la humanitat, concerts efervescents, intricades operacions econòmiques... Però tot això, a mi, em rellisca. I no em rellisca perquè sigui un apàtic, o un inconscient, o un escèptic (bé, això últim una mica, sí). Ni tan sols dic que em rellisca perquè vulgui mostrar-me provocador, com aquells que sembla que ja estan de tornada de tot senzillament perquè no han anat mai enlloc. No: simplement, des de fa uns dies, el meu món és una caòtica constel·lació de caixes precintades amb unes succintes indicacions amb retolador negre.
A les caixes, s'hi acumulen cassoles i olles, delicadíssims objectes de vidre, roba, trastos inservibles que ens resistim a llençar, jocs i joguets, molts discos (sí, d'aquells d'abans, grossos com un plat de ceràmica)... I contes i llibres, un fotimer de llibres. I els llibres pesen molt, ja se sap. I tot el que hi ha a les caixes s'ha de col·locar després en calaixos i armaris i baguls i lleixes. I les calaixeres i els armaris i els baguls i les enfiles que formen una llibreria amb pretensions de biblioteca s'han de carregar escales avall esquivant obstacles visibles i invisibles i carregar-los tot seguit en un remolc i/o furgoneta que un amic generós i pacient ens ha deixat. I ja he dit que fa una calor que estella les pedres i jo, de força -física, si més no-, en tinc més aviat poca.
Després de buidar cada habitació, masegat i suat, me la miro una estona: reapareixen coses perdudes rere els mobles, destaca la blancor rere les fotos i els quadres despenjats, la pols es passeja, alliberada, per les rajoles. La veu hi ressona, l'espai m'enganya, fa una altra flaire. Podria enginyar alguna metàfora, però estic massa cansat. Tinc set i gana, però la nevera és buida. El rebost, també. Encara puc pixar, això sí. Ho faig, potser per darrera vegada en aquest vàter. Em rento les mans amb una escarransida pastilla de sabó, oblidada. Em miro en un mirall que ja no existeix. Tampoc no hi ha tovallola, és clar. Ni hi ha un sofà on seure, ni un llit on estirar-se i reposar uns minuts.
Només resisteix l'ordinador, a sobre d'una cadira atrotinada, connectat per poder seguir treballant fins a l'últim moment, per poder enviar, per exemple, aquest article que parla d'algú que es trasllada de casa i sent aquella agredolça sensació que tots hem sentit alguna vegada mentre el món va girant al seu aire.

Enllaços recomanats: Premis cinema