Estranya època aquesta que comencem a viure. Encara no podem invocar la imatge de Shakespeare, aquella d'una naturalesa que surt de les seves xarneres. Però sembla que portem camí d'arribar-hi. Tal és la pèrdua de legitimitat dels poders que ens governen i el desvergonyiment amb què es violen les bases de tota validesa política. L'esquizofrènia, perillosament pròxima al deliri i al cinisme, s'ha instal·lat per tot arreu en els dirigents, que no troben la manera d'atendre a la vegada al realisme propi de tota política i a la base normativa de la mateixa. No demano idealisme ni fanatisme de la puresa. Busco almenys una paraula que expliqui les coses amb un mínim de franquesa, que ens permeti creure que la veu cantant no la porten ferotges agents prepotents de serveis secrets. La recerca d'equilibris, sobre la qual es basa allò que té de virtuós l'art de la política, això sembla abandonat. Domina el dogma més terrible, aquest que imposa de manera brutal la realitat del poder.

Que aquesta actitud és la que impera es mostra en tants llocs que un no sabria per on començar. Governants i governats, observadors i observats, van cadascun pel seu costat. El llenguatge ja no cal. Per justificar i acceptar la conducta dels dirigents, els ciutadans haurien de tornar-se completament estúpids. Encara que per tot arreu els sistemes educatius tendeixen a aquest fi, sempre queda el complement sagrat del menyspreu. D'aquesta naturalesa és el tabú del PP respecte a Bárcenas. L'estratègia gloriosa del president Rajoy procedeix del més pur estil hispànic. Situat en el punt més alt d'una torre arriscada, com si fos Guzmán el Bueno, estén la consigna de resistir el setge dels seus enemics, que, des de segles, per als governs espanyols han estat els seus propis ciutadans. "Això durarà molt", es diu que ha comentat Rajoy. És l'arenga a una tropa d'assetjats.

Aquesta és la forma més maldestre de governar contra la ciutadania, per descomptat, el verdader enemic d'una elit política espanyola. N'hi ha altres una mica més subtils, més de llarg termini. S'aprecia en Griñán. Avui ja sabem que no va ser la voluntat de llançar un ultimàtum a Rubalcaba el que li va fer moure fitxa. El moviment de Griñán busca salvar el partit després de l'assalt, sens dubte esperat, de la imputació pels ERE a més de vint líders. De nou, el castell encinglerat, assetjat, esperant que d'un moment a l'altre caigui la peça central de tot el muntatge, Zarrías. Si aquest cau, s'endurà Chaves.

Però en aquest cas hi ha hagut moviment anticipatori. Griñán treu la bandera blanca, però ja està tot preparat perquè un polític amb massa idees, com Planas, sigui escapçat. Aquí, el PSOE ha recorregut a una estratègia que ve de lluny. Per un atzar de la vida, vaig assistir a l'inici d'aquesta estratègia com a observador. Va ser a Cadis, a l'inici dels anys 90. Havia anat a un seminari sobre la Il·lustració Espanyola, crec recordar. A la tarda, després de les conferències, el nostre amfitrió, en aquell temps un catedràtic i rellevant diputat socialista, va trobar la manera de compaginar els deures propis de l'amfitrió amb tasques apressants i improrrogables. Així que ens va proposar anar a un complex residencial prop d'Arcos de la Frontera. La muntanya estava impressionant, però el motiu de viatjar fins a allà ho era encara més. Amb desimboltura, el nostre amfitrió ens va dir alguna cosa així: "El motiu electoral més important dels pròxims anys serà la promoció de la dona en la política, i he hagut de venir a clausurar un curset en el qual estem formant als primers quadres femenins".

En veritat, el PSOE va tenir un èxit sense precedents a l'hora de reutilitzar formes i hàbits ancestrals en un context democràtic. Escoles de comandaments, ja existien abans. Però que els homes organitzessin cursets per promocionar les dones líders del futur, això era visió llarga. Després de vint anys d'esforços, vet aquí que Griñán pot treure la bandera blanca de la rendició i situar en el merlet la senyora Díaz. Qui podrà dir alguna cosa sense que sigui acusat de reaccionari i masclista?

No obstant això, és una designació a dit, com ho va ser la de Rajoy per part d'Aznar. Per cert, que aquests dies hem pogut recordar alguna cosa semblant també a la cèlebre frase de "creguin-me, hi ha armes de destrucció massiva". La va dir el canceller espanyol, un home seriós. "Tenia fonts molt fidedignes que asseguraven que Snowden anava a bord de l'avió". Les fonts, que probablement siguin les mateixes, de nou han obligat Espanya a fer el ridícul. Que no s'hagi cessat de manera fulminant l'ambaixador a Àustria, significa que la subtil i elaborada estratègia d'entrar a l'avió a prendre cafè, per atalaiar l'interior, va requerir l'ajuda de la matèria grisa del palau de Santa Cruz. Per l'amor de Déu! Però un Govern que creu que dirigeix estúpids, com deixarà de pensar que el món sencer ho és? El president Evo Morales inclòs.

I així, ens han fet passar a tots la vergonya que un personatge com el president Maduro hagi de recordar-nos l'amarga veritat: que allò que ha circulat il·legal, i hauria de ser inspeccionat, amb cafè o sense cafè, eren els diners saquejats als espanyols per personatges molt ben situats en els voltants del sistema polític. Hem de comprendre llavors aquest gest terrible, dolgut, de Juan Moreno? Rere aquest nom tan racial, he de recordar-ho, s'amaga un periodista important en diversos mitjans alemanys com el Süddeutsche Zeitung Der Spiegel. El van convidar a fer el pregó de les festes del seu poble. La resposta: ha lliurat al passaport espanyol. Diu que Espanya té els polítics que es mereix. Comprenc el seu dolor, però no és veritat. Espanya sencera detesta molts d'aquests polítics, detesta el seu estil, la seva incapacitat i la seva falta d'habilitat. Aquí tenim les enquestes. Per què segueixen llavors? Perquè l'estil hispà de poder és el del cabdill assetjat pel seu propi poble. Mireu Wert. Es va tornar salvatge des del primer dia. Cert estil només se sent a gust en aquesta extrema situació.

Qui tracta els altres com estúpids, és molt fàcil que es torni un estúpid. Així, molts polítics creuen que encara poden guanyar-se el respecte de la gent. S'equivoquen. Sorprèn que en aquesta posició estigui algú com Rubalcaba, que per descomptat no és precisament un estúpid. En el moment en què totes les fissures del seu partit són sobre de la taula mostrant la veritat despullada, a saber, que va ser un artefacte polític fràgil i improvisat, ens ofereix una reforma constitucional. Encara ha d'explicar per què la presenta ara, quan menys força té; o el que és el mateix, per què no la va preparar amb tant mirament i temps com es va organitzar el control de les promocions de dones en el si del partit.

És clar que, més gloriós encara és aquest prodigi polític de Montoro, que, ara sí, invocant directament a Guzmán el Bueno, proclama que el que Espanya vol és més unitat, com si Rubalcaba hagués ofert una altra cosa que una unitat formada, la inviabilitat de la qual no és conceptual, sinó política. Amb tot això, que les coses surtin de mare o no dependrà del procés català. No veig, de veritat, la candidata Díaz capaç de resistir el crit de Montoro reclamant unitat. L'únic que encara queda per saber és què s'oposarà a la futura crisi del Govern català, que succeirà de manera ineludible quan Esquerra vegi que està madura per dirigir el procés "de revolució democràtica", en paraules de Tresserras. Llavors, en una elecció plebiscitària, sortirà una majoria que proposarà una proclamació parlamentària d'independència i, en poc temps, tindrà aprovada una constitució republicana presidencialista. Junqueras, que quan parla mira al cel, ho té tot vist i pensat.

I Rajoy? Què té preparat? Potser en sàpiga alguna cosa el sistema britànic Tempora, que centralitza l'espionatge mundial per als EUA. Però ho dubto. El millor escut contra l'espionatge és l'estil hispànic: la improvisació.