Cartes

15.07.2013 | 10:11

La festa de Corpus
Paquita Xarles Arnau. Girona.

Les processons de Corpus no les va treure el poble. Per què escric això? En un recés de final de curs el conferenciant va comentar, no diré noms, que el dia de Corpus d´enguany en un poble de la Costa Brava s´havia organitzat un carnaval d´estiu. No hi ha processons i la gent s´inventa altres coses, comen­tava. Tot just acabat el Concili Vaticà segon hi va haver un corrent en contra de les manifestacions religioses al carrer, en més d´una qüestió varen fer dir al Concili el que no va dir. Els que vàrem viure i col·laborar l´època de les processons ho vàrem enyorar, era un dia de gran festa eucarística. Al matí la preparació de catifes i a la tarda acompanyar el Santíssim pels carrers, places i camins fressats al mig de camps i conreus, la canalla escampava flors que ells mateixos havien recollit als jardins i boscos. Molts en guardem un bon record.

En un poble de la nostra diocesi on feia anys que no hi havia processó, va arribar-hi fa dos anys escassos un mossèn jove, no solament organitza la processó de Corpus sinó també el Viacrucis el Divendres Sant. Tot el poble hi col·labora i tothom surt al carrer, fins i tot els que no van a missa. Penso que això és positiu. Si la societat civil organitza actes cívics, també els cristians podem acompanyar el Senyor a beneir les nostres terres bo i demanant la seva ajuda públicament.

Sóc jo la magnòlia
Roser Frigola. Girona.

«Sóc jo la magnòlia / Que aquell dos–mil-deu / Plorava, clamava / morint-me de set: / "veniu a salvar-me" / Vinguéreu, ben cert, / Podàreu, regàreu, salvàreu. / I sóc agraïda, m´agrada complir. / Enguany a balquena / flairoses, ben blanques les flors / ressalten sobre els verds lluents brots. / Diuen si és l´aigua d´un any de ruixats. / Si sequera torna no em deixeu perir / Què en faria sols d´aigua / Sense que tots la magnòlia / No haguéssiu mimat».

Dibuixant el futur
M.Teresa Prat. Banyoles.

Fa pocs dies mirava uns dibuixos fets l´any 1900, amb motiu de l´Exposició Universal de París, on uns il·lustradors mostraven com s´ima­ginaven què passaria l´any 2000. Tots coincidien en l´esforç per mostrar sobretot l´avenç tecnològic: bombers volant apagant el foc d´un edifici sense necessitat d´escales, una escombra lligada a una màquina que sola feia la neteja de la casa, un aeroplà que des del cel bombardejava un poble... En alguns dels casos la tecnologia i l´enginy humà han fet realitat aquelles fantasioses imatges: avui dia, els bombers apaguen el foc des de l´aire, un conegut robot en forma de disc neteja tot sol el terra de la casa i, malauradament, avions com els Mirage poden, des de l´aire, destruir ciutats senceres.

La imaginació de l´home unida als avenços tecnològics han fet realitat unes simples il·lustracions, que han permès que els homes tinguéssim cada dia més comoditats i fins i tot més poder i capacitat per tenir dominat allò que fins al moment només era diví: la vida humana, controlant-ne el seu inici, o el seu fi.

I jo em pregunto: S´imaginaven aquells homes com seria la societat un segle després? Com seria la gent? Què hauríem guanyat i, potser, què hauríem perdut? Si ens aturem a pensar-hi, direm: segur que no. No podem negar que els avenços tecnològics ens han millorat la qualitat de vida, entesa com a comoditat i benestar, així com també la salut, però la incapacitat de controlar-ne el seu ús ens ha deshumanitzat i ens ha fet abocar tots els nostres esforços a millorar el món material deixant de banda la millora de la persona humana i els seus valors. Ens hem acostat més a Mart i ens hem allunyat més de la Terra... Ens hem endinsat més en el món i el paper dels personatges imaginaris de les telenovel·les i ens hem apartat més de l´home de carn i ossos...

Estic segura que si avui ens posessin a nosaltres un llapis a les mans i un full de paper al davant i ens diguessin que dibuixéssim el que imaginem que passarà d´aquí a cent anys, els més pessimistes, tal com van les coses, il·lustrarien la destrucció total del món. D´altres, però, més optimistes, dibuixaríem imatges que reflectissin una societat potser no tan automatitzada sinó més humanitzada, amb més persones i menys robots.

Cal doncs que, ara, retrocedim en el temps fins a trobar aquell moment en què vàrem errar el camí i vàrem escollir fer imperar la màquina davant l´home, sobretot en aquelles situacions en què aquest era insubstituïble; cal que retornem fins allà on la vida de Jesús va deixar de ser més exemplar que la de J.R de Dallas; cal que cada dia ens preocupi més l´alça dels valors morals que la dels borsaris; cal que reculem fins allà on ens vam equivocar i vam abocar la societat i el món actual a la situació en què es troba.

Si els dibuixos de fa més d´un segle s´aproximen força a la realitat és en gran part a causa de l´esforç i l´obstinació dels homes i dones que durant anys han anat treballant per arribar a fer realitat aquelles il·lustracions imaginàries. Així doncs, si ens esforcem i obstinem com ells van fer, els nostres dibuixos també poden ser realitat dintre d´uns anys. Qui s´hi anima?

Les mentides de Sánchez - Camacho
Josep Maria Bosch. Girona.

A veure, Alícia: És normal que t´interessis per les xafarderies que l´ex del fill d´en Jordi Pujol et pugui explicar... Però el que no és normal és que després de dir que aniries fins al final, signis un acord extra-judicial. I ho és menys, encara, que després de repetir en aquestes televisions que defensen el totalitarisme i en les que et trobes tan bé, que valores molt l´honor –com a filla de Guàrdia Civil– vagis i venguis el teu honor en 80.000 euros... Ben poc honor et deu quedar, ja. I encara ho és menys que sigui quan els mitjans t´han collat quan diguis que donaràs aquests diners per beneficiència: el primer dia no n´ha­vies dit res, d´això. És més, com a política que ets, hauria quedat molt bé que donessis aquests diners per promocionar el català: al cap i a la fi, el teu país (aquest «uno, grande y libre») maltracta, com deus saber molt bé, els idiomes minoritaris. El que sí tens molt clar, com a filla de guàrdia civil, és la disciplina: n´hi ha hagut prou que el PP us digués que ara cal malparlar d´en Bárcenas, perquè tots repetiu el mateix guió. Però aquí no ens enganyaràs pas: Fins fa quatre dies, en Bárcenas –«Sant Bárcenas»– era l´home del PP que ho convertia tot en or: bastava que el teu admirat «bigotitos» digués allò de «España va bien» (nasalitzant), perquè el tresorer repartís sobres farcits de diners a tort i a dret. I no ens diguis ara que eren 3 o 4 corruptes: era la plana major del PP a Madrid, a Euskadi, a València, a Mallorca, etc. etc. I era, també, una organització intolerant que es diu FAES i que deus conèixer molt bé. Per tant, Alícia, no ens prenguis més per babaus i, si ens vols explicar mentides, treballa-t´ho millor, que ja no ens en creiem cap de les teves beneiteries.

El «pero» i el però
Bernat Serdà Bertran. GIRONA.

Sóc de la generació que va rebre tota l´escolarització i la formació universitària en castellà. M´agrada llegir, parlar i escriure en la llengua de Cervantes. També pregono i alabo la convivència exemplar que hi ha a Catalunya (menys per als que ho volen ignorar) amb els dos idiomes. No obstant això, sento que són molts els castellanismes que dia a dia introduïm a les nostres converses, i sempre n´apareix algun de nou, o que està de moda. Em refereixo ara al costum, cada cop més arrelat, de dir pero en lloc de però

Enllaços recomanats: Premis cinema