D'entre la gent que s'ha esquinçat les barretines perquè el Premi Nacional de Cultura ha recaigut en Eduardo Mendoza destaca Vicent Partal, editor de Vilaweb. Per Partal, com per altres, no és suficient que Mendoza sigui català, visqui a Catalunya i tingui al darrere una obra que retrata magníficament la societat catalana. Tot això no té la menor importància davant del pecat original que Mendoza arrossegarà fins a la mort: escriu en castellà, que es veu que és una llengua que a Catalunya ni parla ni entén ningú. Partal escriu i edita un diari digital en català que ens costa als catalans, via subvencions, cap a 300.000 euros anuals. Mendoza, sense subvencions, és autor en castellà d'algunes de les millors pàgines que s'han escrit sobre Catalunya. Calculin qui dels dos és més català pel simple mètode d'imaginar què seria de Catalunya si hi treballessin mil partals o si ho fessin mil mendozas.

Sota una pàtina de presumptes defensors de la llengua, s'oculta molt provincianisme. A l'Índia, on la gent és més culta, lliure, desvetllada i feliç que a Catalunya, ningú no gosaria dir que Salman Rushdie no pertany a la seva cultura perquè escriu en anglès. I un irlandès considera tan seus Joyce i Beckett com la Guinness, encara que no escrivissin en gaèlic.

Els autors catalans en castellà, com Mendoza i Marsé -un altre brillant exemple de cultura catalana-, han sigut tradicionalment menystinguts per l'oficialitat no convidant-los a les fires literàries, on sí hi anaven autors molt menors gràcies al bonus d'escriure en català. Malgrat això, Mendoza, un cavaller, acceptarà el premi amb un somriure. M'agradaria que l'haguessin concedit al grandíssim Marsé per aclarir un únic dubte: saber si els hauria engegat a la merda o a prendre pel cul.

O sigui, que el meu país és tan petit que quan algú guanya un premi sempre n'hi ha un altre que pregunta en quina llengua escriu. I no en sabria dir res més.