Un capvespre a Castel Gandolfo

17.07.2013 | 10:22
Agustí Casanova i Masferrer
«Tanmateix hem de reconèixer que resulta insòlit que es trobin dos papes vius i que puguin establir una amable xerrada»

 

«En Karol Wojtyla no podia veure els jesuïtes, a qui culpava d'haver escampat pel tercer món un ideal erràtic, criptomarxista, heterodox: la Teologia de l'Alliberació»

Des que es creà aquesta figura, històricament quasi original, de dos sants pares vius, Benet XVI i Francesc, he barrinat com podria ser una conversa entre ells, cosida, això sí, amb la calidesa còmplice dels qui són sabedors de la responsabilitat i del seu valor simbòlic. Per primer cop es pot celebrar un diàleg entre els màxims representants de l'església catòlica, apostòlica i romana (s'ha de plantejar el tercer adjectiu definidor de la magna institució estesa per tot el món?). Així la imagino.

L'ombra de la nit s'esllavissa des de les carenes del massís, llisca pels pendents amagant els colors i les formes de les coses.
- Es fa de nit, aviat no divisarem l'aigua que brilla com la plata del llac Albano. Es quan el silenci ens endinsa al fons del jo, estimat Francesc.
- Esteu bé santedat a Castel Gandolfo? Si necessiteu alguna cosa només ho heu de demanar. El servei que heu fet a l'Església és impagable. Tanmateix hem de reconèixer que resulta insòlit que es trobin dos papes vius i que puguin establir una amable xerrada.

- Ho dieu per la meva renúncia? És broma. Francesc. Graciosament renyares als cardenals dient-los que Déu els perdoni per haver-te nomenat papa, però el més culpable de tots sóc jo que vaig abdicar i damunt teu ha caigut el pes, tota l'herència: el Vaticà amb les seves grandeses i misèries. Queda molt per fer. Tanmateix no sóc ningú per donar-te consells, més quan la gestió política, la cura de la cuina, no va ser pas el meu fort, jo només era un humil teòleg a qui van obligar a ser substitut del gran papa Joan Pau II. Estava destinat a ser un papa de transició, temporal i aquesta provisionalitat m'animà a dimitir... Com bé saps i t'ho dic a cau d'orella en Karol Wojtyla no podia veure els jesuïtes, a qui culpava d'haver escampat pel tercer món un ideal erràtic, criptomarxista, heterodox: la Teologia de l'Alliberació, i que els intel·lectuals d'esquerres acolliren amb entusiasme per erosionar-nos. Bé, deixem, si us sembla bé, la política estratègica vaticanista expansionista i centrem-nos en temes més atractius.

- Ha-ha-ha i ara els jesuïtes, els papes negres, ocupem el Vaticà... Un petit incís pare Benet, Wojtyla volia reconquerir Europa i la seva mirada sobre el tercer món era etnocèntrica. Els mecanismes ideològics i polítics que governen el món pobre, inculte, sovint en mans de polítics corruptes, no poden ser interpretats des de paràmetres sofisticats occidentals. Si us ve de gust parlem d'altres temes com heu suggerit.
- Us exposaré un pensament confidencial. L'existència de Déu, com la immortalitat de l'ànima, les hem de creure gràcies a la fe, no poden ser racionalitzats, igual que la nostre ment no pot entendre a Déu, si això fos ens identificaríem amb el Creador en un acte de supèrbia, un anhel presumptuós. (Sant Tomàs assegurà que sols ens acostem analògicament a la essència divina, altrament viuríem en una posició equívoca que repugnaria la bondat de Déu). La bondat humana és una ombra en el sentit platònic de la bondat infinita de Déu. Cap argument, ni els a priori ni els a posteriori, tal com els classificà Kant, demostra l'existència de Déu, menys la immortalitat de la ànima. Els nominalistes, contra qui m'he manifestat severament, afinaren en afirmar que és més important i lliga més estimar a Déu que conèixer-el. La fe és el nostre tresor. I no parlem de la presència del mal en el món si partim del fet inqüestionable que Déu va crear totes les coses. Potser hem de pensar que el mal és només un mal menor que fa brillar amb més fulgor el Bé, com digueren Sant Agustí i Leibniz, ensems ens permet ser lliures ja que podem triar entre el Bé i el Mal...Jo crec amb el Déu bondadosament justicier que premia els bons i castiga els dolents després de la mort física. La vida no tindria sentit. Per aquesta raó Déu existeix i l'ànima és immortal, com suposa Kant... No et vull gabiejar amb cabòries teologals que prou capficaments tens gestionant la nostre santa mare Església.

- Ja sabeu que m'agrada escoltar-vos i vos sou un cap molt respectat... Volia saber si considereu adient convocar un nou concili.
- Mediteu abans de prendre una decisió tan transcendent. Sou novell en la tasca que us ha encarregat l'Esperit Sant. Dediqueu-vos primerament als afers domèstics; heu fet be d'aplicar una mesura higiènica al Vaticà, que jo no m'atreví a fer. Un cop neta la casa podreu aixecar la mirada a l'horitzó i sabreu què és el que més convé i si és necessari cohesionar tot el corpus doctrinal en una sola veu, que combati el relativisme moral i a favor dels valors ètics absoluts, feu-ho.

- Sí, deixaré passar un temps... M'agradaria proposar una lectura actualitzada i més dogmàtica dels Evangelis, així s'evitarien interpretacions arbitraries. Què us sembla?.

- Hi ha malentesos i convindria unificar-los en un criteri únic. Es intolerable que els enemics es fonamentin en els nostres documents més preuats per agredir-nos... La permanència de l'Església rau en el celibat dels clergues i la separació conventual.
- Teniu més raó que un un sant pare ha-ha. He trobat una frase graciosa de Montesquieu, diu així: "Si els triangles pensessin amb Déu, l'idearien amb tres angles".

- Ha-ha-ha. Si els mosquits pensessin l'imaginarien insecte, l'au el dibuixaria amb ales. Bona explicació del l'antropomorfisme en la representació iconogràfica de Déu. Estem banalitzant... S'ha fet negre nit. És tard. Descanseu, estimat Francesc.
S'acomiaden desitjant-se molta sort i una llarga vida.

Enllaços recomanats: Premis cinema