Sabem que l'objecte de xantatge no és l'Estat, sinó només el president del Govern, Mariano Rajoy, i que el xantatge va acabar quan Bárcenas va explicar al jutge el que volia explicar-li. Ara és una acusació. Dins de l'imprevisible, es poden preveure alguns comportaments de Rajoy, al qual coneixem des de fa temps, capaç de conductes passives i resistents que només li han donat recompenses. Intentarà mirar cap a l'altre costat, una cosa que té tan interioritzada que els seus ulls ho fan contínuament. Ni cas Bárcenas, ni cas PP. Ni cas, paio.
Que aquest és un cas de credibilitat ho demostren els esforços sobrehumans i subnormals que fan aquests tertulians favorables fins al penúltim alè. Del trio d'asos de la credibilitat de les persones antigues, Rajoy ha posat sobre la taula el que més li agrada, encara que és el que menys val: "el sentit comú", que deixa en desavantatge a l'interlocutor ja que no vol sentir-se exclòs d'una cosa que tenen tots. El següent serà la "consciència tranquil·la". La consciència tranquil·la, quan es té consciència, té més a veure amb la tranquil·litat que amb la consciència. Ningú amb una bona educació catòlica pot tenir la consciència tranquil·la sabent que va heretar la culpa i va néixer amb un pecat original. No obstant això, veiem milers de persones a Espanya en situacions molt compromeses i que declaren tenir la consciència tranquil·la. No sabem si Bárcenas té consciència, si la té a Soto del Real o a Suïssa, però no hi ha manera de veure'l nerviós.
Després de la consciència tranquil·la, a Rajoy només li quedarà la paraula d'honor. El dia que se'l senti donar la seva paraula d'honor del que no va fer estarà descartant-se del seu últim recurs. Però el normal en qui té registrada la propietat dels seus silencis (una verdadera fortuna de mudesa, composta de milions de paraules estalviades a termini fix en un maneig a llarg termini dels temps) és que no digui gran cosa.
