El vals del crepuscle

17.07.2013 | 10:38
Pep Prieto
«Jessie i Celine han canviat perquè nosaltres hem canviat i hem après a escoltar-los»

 

El 1995, Richard Linklater plantejava a Antes del amanecer una revisió en clau juvenil de Breve encuentro protagonitzada per un nordamericà i una francesa que, després de conèixer-se al tren, passen una nit junts a Viena fins que la llum del dia els torna als seus respectius camins. Era, aquell film, una metàfora del que hi ha de fugisser en els anys de joventut, del que hi ha d'efímer en el romanticisme i, també, de la consciència de la volatilitat de l'espai i el temps. Plantejava preguntes incòmodes (és molt fàcil ser Ethan Hawke i Julie Delpy i cridar l'atenció d'un desconegut, oi?) però les suplia amb brillantor gràcies a l'enginy dels diàlegs i la indiscutible química dels protagonistes. Nou anys després, Linklater reunia els mateixos actors a Antes del atardecer per indagar en les frustracions generacionals, en la certesa dels errors i les segones oportunitats, en la dolorosa línia que separa allò viscut d'allò idealitzat. La pel·lícula millorava ostensiblement la seva predecessora perquè, al capdavall, només podia existir com a mirall d'aquesta, com a plasmació de les profundes transformacions dels personatges. En una de les seves millors escenes, Delpy cantava un vals a Hawke en què li revelava que ell també era una vida anhelada. Aquests dies, amb l'estrena de Antes del anochecer, es tanca un cercle que reflexiona ara, amb un esfereïdor realisme, sobre la complexa acceptació de la maduresa i la seva irreversibilitat, sobre la insatisfacció i els seus placebos. Amb una constatació afegida: Jessie i Celine han canviat perquè nosaltres hem canviat i hem après a escoltar-los. Les seves converses, sobre les renúncies creatives o sobre l'amor i el sexe, s'han tornat acarnissadament fidels a les nostres. Celine ja no canta valsos però, en el crepuscle compartit, haurà de decidir si s'embarca en una màquina del temps per aprendre a cohabitar amb els somnis irrealitzats. I aquesta disjuntiva és, finalment, la perfecta imatge de la recerca de la felicitat.

Enllaços recomanats: Premis cinema