Cartes

18.07.2013 | 10:30

Agraïment al transport urbà
Pere Plana i Pujol. Girona.

Fa uns dies vaig perdre, en el bus de la Línia 11, unes caixes de medicaments. Al pròxim bus vaig preguntar al conductor la manera d'intentar recuperar-les. Molt amablement m'indicà el telèfon al qual havia de trucar. Així ho vaig fer en arribar a casa explicant el que m'havia passat, i em digueren que m'informarien després de fer els seus esbrinaments. Al cap de pocs minuts m'informaren que anés a recollir-les al bus de la Línia 11 a les 17.45 a la plaça Miquel Santaló, on havia pujat.

Després de recuperar-les tan ràpidament, em veig obligat i ho faig de molt bon grat, a agrair i felicitar als responsables per l'eficàcia i bon fer de la seva gestió.

Agraïment a la residència Gerunda Sanitas
Família Rivas Ruiz. Girona.

Al llarg del riu de la vida ens trobem amb un gran nombre de persones, cadascuna amb els seus principis, valors i esperances. Afortunadament, en els darrers anys hem coincidit amb un grup de persones que des de bon principi i, de manera especial ara (aquest darrer mes), ens han mostrat unes qualitats humanes que mereixen un reconeixement -professional i personal- que volem transmetre en aquest escrit.
Fa tres anys la nostra àvia, Dolores Ruiz Requena, va entrar en una fase de total dependència per motiu d'una malaltia degenerativa que va condicionar el seu ingrés a la residència Gerunda Sanitas de Girona. Durant aquest període de temps, l'atenció professional, l'interès per tot allò que anava més enllà de l'àmbit laboral i les facilitats i atencions rebudes, han estat unes acciones que són lloables i que han desencadenat una extraordinària estima i un elevat reconeixement per la nostra part.

Una sintonia i una magnífica relació que s'ha refermat al llarg d'aquest darrer mes de juny i principis de juliol quan, malauradament, la nostra àvia va patir un ictus que va condicionar el fatídic final cap al somni etern.

Les facilitats, l'atenció, les explicacions, els gestos, les mostres d'alegria i de condol, la paciència, el somriure... Aquella mà estesa i aquella porta oberta que sempre ens heu mostrat identifiquen un equip de treball -a tots i a totes- que mostren l'essència de la vida: l'amor i la generositat per se, sense esperar res a canvi. Ras i curt: mirant sempre endavant. A tot el personal de Gerunda Sanitas, moltíssimes gràcies per la petjada eterna que ens heu deixat!
T'estimem, iaia!

Presidents innocents
Henry Ettinghausen. La Pera.

Els molts milers de persones que es varen deixar persuadir que les preferents i els deutes subordinats eren inversions perfectament sòlides per als seus estalvis no deuen pas haver-se divertit gaire amb les explicacions ofertes al Parlament pels expresidents de la fallada Caixa de Catalunya, Narcís Serra (2005-2010) i Adolf Todó (2010-2012). Serra va donar la culpa del desastre de CC a directius anteriors i a "la crisi", si bé, durant aquells anys, segons Viquipèdia, ell "portà a terme una política agressiva en el mercat immobiliari". Serra és vicepresident de Telefónica Chile i conseller de Telecomunicacions de Sao Paulo... Quant a Todó, tot cofoi, va declarar: "Aquesta era una festa en què ens vam equivocar tots", i es va atribuir un màxim del 5% de responsabilitat del desastre de CC. Todó encara fa classes a ESADE. Al Parlament, David Fernández (CUP) el va titllar de lladre.

Mare, si jo fos...
Àngela Ferrer i Mató. Girona.

Així comença un bonic poema escrit per Miquel Martí i Pol. Ell parla del que faria si fos mariner i és un plaer llegir aquesta petita poesia. Ara jo em planto al món actual, evidentment molt més convulsionat que el que idílicament ens escriu en Martí i Pol i dic: Si jo fos innocent d'alguna acusació, em defensaria amb ungles, dents, guitzes... tot el que tingués a mà per tal de demostrar la no comesa d'un acte vil. Ara, si jo fos culpable, callaria i intentaria amagar-me, fer el distret esperant que passés la tempesta arraulida darrere els meus possibles col.laboradors. O potser no, voldria ésser noble i donar la cara i carregar amb el que em toca ja que no he obrat correctament i amagar-me darrera les faldilles dels "amiguets" només serviria per sentir-me a més de culpable, covard i en realitat allargaria no només la meva agonia sinó també la dels meus amics i sobretot seria tillat d'impresentable i "gallina" per tot un poble que hauria confiat en mi.

Crec que no cal afegir res més per entendre'ns. Tots sabem qui s'amaga com ho fan els estruços que posen el cap sota terra i la resta al descobert i creuen que no els veuen. La covardia és una altra "virtut" que podem afegir a les moltes que tothom ja sospitava.

Enllaços recomanats: Premis cinema