El Palau de la Música és un castell de conte de fades. Sense menystenir Domènech i Montaner, la màgia autèntica del palau neix de les mans llargues del seu senyor feudal, l'honorable Fèlix Millet, i els seus cavallers de la taula rodona. L'elegància amb què van volatilitzar 30 milions d'euros, dels quals n'han desaparegut 10, ha convertit professionals de l'escamoteig com David Copperfield o Juan Tamariz en uns autèntics pigmeus.
Millet i companyia tenien una flauta màgica com la d'aquell passerell d'Hamelín. Cada cop que la feien sonar, els euros públics es posaven en fila i els seguien cap a les obres dels seus domicilis particulars, cap a serveis inexistents, cap als casoris de les nenes o cap a les carteres d'amics, coneguts i conxorxats, entre els quals hi havia alguns prohoms de CDC.
El Palau era com la mamella de la vaca del Rei Mides. I cada cop que Millet i els Montull la munyien, en rajaven litres d'or que els permetien arrossegar la família cap a Tailàndia, la Polinèsia, les Maldives i Dubai, on es refeien de l'esgotament que els provocava embutxacar-se tants diners. O d'anar desviant, diu el jutge, més de 5 milions cap a CDC, derivats d'aquelles comissions de les quals ja ens havia advertit Pasqual Maragall.
Després d'un període d'instrucció interminable, comencem a entreveure l'acte final d'aquest concert desguitarrat. Suposem que Artur Mas, aplicant-se el consell que li donava a Rajoy, no trigarà en donar-nos explicacions ràpides i convincents. I que assumirà les responsabilitats que calguin.
Seria la millor manera de fer pàtria i diferenciar-nos de Madrid.
