Quan l´art és un rodamón

18.07.2013 | 09:55
Jordi Dalmau
«Els viatges dels monuments són sense retorn i la llista negra sol amagar operacions brutes i gestions fosques»

L'expressió de posar arrels, fixar-se a un lloc, no val per les obres d'art, tot i la monumentalitat que poden ostentar. Molta obra ben feixuga ha emprès viatges ben estrambòtics. Tothom pot haver vist construccions aristocràtiques amb pedres venerables que poden procedir bé de Sant Pere de Rodes o de qualsevol ermita de la cinquantena que enregistra l'Alta Garrotxa. No se sent parlar de restitucions. L'existència d'un oceà Atlàntic, fins i tot, no és pas impediment per arrossegar monuments sencers cap a l'altra riba. Veiem alguns exemples: els sepulcres dels comtes d'Urgell, procedents de Bellpuig de les Avellanes (Noguera) són al museu Metropolitan de Nova York. També hi són l'absis romànic de San Martín de Fuentedueña (Segovia), el pati plateresc i el saló del castell de Vélez Blanco (Almeria), i la meitat del claustre romànic de Sant Miquel de Cuixà (Catalunya Nord). El monestir de Sacramenia (Segovia) és transplantat a Miami. Els sepulcres de Suero de Quiñones i Elvira de Zúñiga, de Nogales (Lleó), se'n varen anar a la Hispanic Society, de Nova York. El museu de Masachussets poseeix uns capitells romànics de Santa María de Labranza (Palencia). Boston es va quedar el portal del castell de San Miguel (Saragossa). Un cas molt pintoresc és el monestir d'Ovila, a Trillo (Guadalajara) que va ser venut per tres mil pessetes de l'any 1930 a San Simeón de Califòrnia, es va esperar allà vint anys que el muntessin, no ho varen fer, i finalment va ser cedit a una congregació budista de Midlewar.

Així les coses, els nostres amics de Santa Eugènia de Ter que reivindiquen incansablement la reposició del Pont del Dimoni no es podràn pas estranyar si un dia algú els comunica que aquelles venerables pedres del segle XIV viatgen cap a, posem per cas, Los Angeles de Califòrnia, a fer un recés d'exercicis espirituals...

Però la realitat no és pas per fer-hi jocs irònics. Els viatges dels monuments són sense retorn i la llista negra sol amagar operacions brutes i gestions fosques. A més, no cal pas traspassar mars i fronteres per tenir coneixement de males pràctiques que esgarrapen la pell cultural. A Catalunya mateix: Vic i Barcelona comparteixen un grup escultòric, ara "repartit" vilment, operació admesa pels gestors culturals de l'època, sota una falsa capa de bona voluntat que va deixar les coses per un sempre més. Es tracta d'una monumental obra escultòrica del segle XI-XII composta per set figures de metre i mig d'alçada: és el Davallament de la Creu que procedeix d'Erill la Vall (Alta Ribagorça). La descoberta del conjunt de les set talles va ser deguda a l'expedició de l'Institut d'Estudis Catalans de 1907, que va desvetllar interès entre la comunitat científica catalana. El conjunt escultòric forma (formava) una perfecta unitat original, una obra irrepetible, estimada a nivell universal. L'obra entra al mercat de l'art: de les set figures, cinc són adquirides pel museu de Vic l'any 1911; i les dues figures restants les compra Lluís Plandiura, i l'any 1932 entren al Museu d'Art de Catalunya, Barcelona. Queda així desestrucurat el Davallament d'Erill la Vall. Millor dir, queda esquarterat, trinxat, per dir-ho en el llenguatge d'una sala d'especejament de carn. Més encara: per paradoxa s'han realitzat ja unes "trobades" de totes les figures de l'obra; el 1961 i el 1989 es varen reunir a Barcelona, totes set, i el 2002 a Vic, pels actes d'inauguració del museu , com si es tractés de sers estranyament desconeguts entre ells, ells que venen junts de la llarga nit del romànic més profund. Una mutilació autèntica, que continua. Tot plegat incomprensible.

Enllaços recomanats: Premis cinema