El mort ets tu

18.07.2013 | 10:15
Juan José Millás
«Llegeixes les últimes declaracions sobre el dèficit tarifari com si li estiguessin donant el condol a les elèctriques i resulta que el mort ets tu»

 

Les necrològiques de la premsa són a vegades molt a prop d'aquestes seccions com de miscel·lània, signifiqui el que signifiqui miscel·lània, en les quals s'anuncia el pròxim enllaç d'un famós o la sortida de comptes d'una celebritat embarassada. De manera que, si no estàs atent, pots creure que s'ha mort qui està a punt de parir, o que s'ha casat algú després de morir. La confusió augmenta si el nombre d'articles laudatoris del mort o la morta trenca les costures de la seva secció i s'endinsa en la del costat. Déu meu, penses, la gent està més viva com més morta i més morta com més viva. Aquest és un dels efectes del món contemporani: que el més enllà i el més aquí han trencat les seves fronteres de manera que quan creus que has arribat resulta que estàs de tornada i viceversa.

Passa una mica el mateix amb les fronteres europees. Vas caminant amb un amic, embrancat en una discussió interessant, i resulta que has sortit sense adonar-te d'Irun i ets a França. En la meva època (això de "la meva època" és una manera de parlar, no n'he tingut cap) passar d'Espanya a França era com comptar vint al parxís, és a dir, que te n'adonaves. Vol dir-se que passaves per triplicat o amb set pòlisses, ara no hi caic, però et revisaven fins a tal punt el cos i l'ànima que el sospir, quan arribaves a l'altra banda, l'escoltava la teva mare, a 500 quilòmetres de distància.

- El nen ja ha passat la frontera -li deia la teva mare al teu pare, que trastejava amb la caixa d'eines.

- Ara el que fa falta és que li agradi la pel·lícula -responia ell amb el tornavís d'estrella a la mà.

Això era una altra, que tant esforç era per veure Marlon Brando usar la mantega com a fetitxe sexual. La mantega, aquesta cosa tan innocent dels nostres berenars infantils. Tot és matèria de corrupció, incloses les necrològiques, a la majoria de les quals fa vergonya treure el cap.

Encara sort que ara les llegim com si a l'interfecte o a la interfecta li haguessin donat un premi. I és que els diaris ja no distingeixen entre l'ensurt i la mort. Llegeixes les últimes declaracions sobre el dèficit tarifari com si li estiguessin donant el condol a les elèctriques i resulta que el mort ets tu.

Enllaços recomanats: Premis cinema