Gràcies a les revelacions d'Edward Snowden ens hem assabentat que el Govern nord-americà requereix, des de fa 7 anys, a les principals companyies subministradores de telecomunicacions el lliurament dels registres dels contactes telefònics de cada client. Gran Bretanya, d'acord amb allò revelat per The Guardian, i no desmentit pel Govern, emmagatzema trucades, correus electrònics, entrades de Facebook i l'historial de navegació d'usuaris d'Internet. A França, segons informa el diari Le Monde, la Direcció General de la Seguretat Exterior recopila dades sobre trucades, missatges sms i correus electrònics. En suma, en els tres països on va néixer la democràcia moderna el "Gran Germà" no és només ni principalment televisió-escombraria.
Sembla, doncs, que la vulneració d'un dret fonamental com el secret de les comunicacions és una cosa quotidiana i tal cosa passa també en l'improbable cas que no s'indagui en el contingut de les comunicacions, ja que aquest dret, com ha reiterat el Tribunal Europeu de Drets Humans, protegeix també les circumstàncies de la comunicació: el moment, la durada i els interlocutors (assumpte Malone C. Regne Unit, de 2 d'agost de 1984).
En el dret espanyol, i el mateix passa en altres països, aquestes conductes no són meres irregularitats sinó fets delictius: l'article 197 del nostre Codi Penal diu: el que, per descobrir els secrets o vulnerar la intimitat d'un altre, sense el seu consentiment, s'apoderi dels seus papers, cartes, missatges de correu electrònic o qualsevol altre document o efectes personals o intercepti les seves telecomunicacions o utilitzi artificis tècnics d'escolta, transmissió, gravació o reproducció del so o de la imatge, o de qualsevol altre senyal de comunicació, serà castigat amb les penes de presó d'un a quatre anys i multa de dotze a vint-i-quatre mesos.
Per això, la Llei d'Enjudiciament Criminal exigeix que la intercepció de les comunicacions es realitzi amb autorització judicial -no pels serveis secrets-, per un termini de fins a tres mesos -no de manera indefinida- i sempre que existeixin indicis de responsabilitat criminal -no de manera indiscriminada.
Les revelacions d'Edward Snowden han servit, doncs, per conèixer la presumpta comissió sistemàtica de delictes per part de diversos estats del nostre entorn i quan una cosa així passa un país democràtic sol protegir la persona que aporta aquesta informació. Així, el 8 de maig d'aquest any, l'Audiència Nacional va rebutjar l'extradició a Suïssa del senyor Falciani per considerar que la seva col·laboració, en forma de revelació del nom de persones titulars de comptes bancaris al país helvètic, va produir "com a efecte directe i immediat que s'hagin revelat i se segueixin revelant moltes situacions delictives encobertes".
No obstant això, en el cas Snowden el Ministre d'Afers Estrangers espanyol es va apressar a declarar que la sol·licitud d'asil ni seria presa en consideració perquè "la Llei d'Asil i Protecció subsidiària només concedeix el dret a demanar l'asil al nostre país a persones que són a Espanya". Sent així amb caràcter general, sembla ignorar que l'article 38 d'aquesta Llei disposa que "amb la finalitat d'atendre casos que es presentin fora del territori nacional, sempre que el sol·licitant no sigui nacional del país on es trobi la Representació diplomàtica i corri perill la seva integritat física, els Ambaixadors d'Espanya podran promoure el trasllat del o dels sol·licitants d'asil a Espanya per fer possible la presentació de la sol·licitud conforme al procediment previst en aquesta Llei". Per tant, sí que es podria considerar la sol·licitud d'asil del senyor Snowden, encara que és evident que les seves revelacions, a diferència de les d'Hervé Falciani, no reportaran beneficis econòmics a la magra Hisenda Pública espanyola.
Per si no n'hi hagués prou, i en un episodi més propi de la TIA mortadeliana (Tècnics d'Investigació Aeroterráquea) que de la TIA nord-americana (Total Information Awareness), el Ministre d'Afers Estrangers va justificar l'actuació espanyola en l'incident amb l'avió en el qual viatjava el President de Bolívia en el fet que "ens van dir que [Snowden] era a dins"; al preguntar-li qui els ho havia dit va respondre que "això forma part del secret del sumari".
Potser tot s'expliqui perquè, com el mateix García Margallo ha dit per no dir cop d'estat al que ha passat a Egipte, "no cal caure en la màgia negra de les paraules". Però, al marge de si les paraules contenen màgia negra o blanca, el que ham estat fent el Govern espanyol i la majoria dels governs europeus en el cas Snowden no és escombraria televisiva sinó escombraria jurídica, escombraria política, escombraria democràtica -si no és una contradicció en els termes-. I com va dir Salman Rusdhie, "importa, sempre importa, dir escombraries a les escombrariesÉ fer el contrari és legitimar-les".
