Espanya no ens serveix

21.07.2013 | 00:00
Espanya no ens serveix
Espanya no ens serveix

Aquesta és una frase que he escoltat en àmbits empresarials. De fet, és el nucli del problema entre les relacions Catalunya-Espanya. Sovint es creu que el dèficit fiscal de Catalunya es compensa amb el flux comercial entre la nostra comunitat i la resta d'Espanya; es diu que el dèficit no suposa cap problema perquè les empreses catalanes venen molt a la resta d'Espanya: això és una bajanada. Xavier Sala Martin ho explica molt bé quan diu que una persona que entra en una botiga i roba diners de la caixa, si amb aquells diners compra un producte de la mateixa botiga, amb el raonament espanyol no li hauria de passar res. Veus?, ja tornes a tenir els diners, li diu el lladre a la botiguera. Això és el que fa Espanya amb Catalunya, ens pren els diners i s'excusa dient que utilitza aquests diners per comprar-nos productes.
Malgrat això, sí que en el passat hi va haver un mecanisme de compensació. Era quan hi havia la pesseta com a moneda. Quan Catalunya creixia en producció i venia molt fora del seu territori -cosa que va passar a partir de la revolució industrial- si no hi hagués hagut la pesseta, la seva moneda s'hauria revaluat considerablement. Si no ho va fer va ser perquè les altres parts del territori de la pesseta eren importadores de béns i no pas exportadores. Per tant, Catalunya es va beneficiar de tenir en el mateix espai econòmic altres regions ?menys productives. La moneda no es revaluava, en tot cas es devaluava, i això protegia la producció catalana. Podríem dir que en aquell temps Espanya ens servia d'alguna cosa: per protegir el mercat.
L'entrada a l'euro ha fet saltar pels aires aquests avantatges que podien mitigar el dèficit fiscal. Ara ja no tenim cap protecció, al contrari, Alemanya tendeix a revaloritzar l'euro quan nosaltres ara necessitaríem que es devalués.
Fins a final dels anys 90, Catalunya era observada per Madrid com un referent a seguir, tant per la modernització del país com pel funcionament de les seves empreses. A partir del "boom" immobiliari i de descobrir que es pot viure sense fer l'esforç de muntar empreses i teixit industrial, Catalunya va deixar de ser un referent per a Madrid perquè ja no feia falta a la resta d'Espanya: podien viure sense necessitat de l'economia de Catalunya. Però, ai las! La fi de la bombolla va fer esfumar aquest recurs mental que havia fet forat durant deu anys i ara la capital d'Espanya no sap què ha de fer per substituir-lo i evitar acabar als peus dels catalans, cedint a les seves demandes. La direcció espanyola pateix una descomposició mental, no sap en quina direcció ha d'anar, què ha de fer per generar economia i observa amb estupor que a Catalunya encara hi ha quedat prou teixit empresarial industrial i turístic per seguir endavant. Diríem que no vol acceptar que el model de l'esforç i la inversió catalanes és l'únic camí que es pot seguir.
Amb tot això, el Govern de Catalunya també ha arribat a un punt de bloqueig davant una paret que el que fa és no deixar governar. La Generalitat no té pressupost i gairebé no legisla perquè no té cap marge per fer-ho. La sorpresa és veure que, malgrat que la via política avança molt lentament, la iniciativa la porta la societat civil. Els polítics van darrere d'aquesta, fent propostes com a resposta als moviments populars; el proper serà el de l'11 de setembre. El mateix passa amb l'economia: malgrat no tenir bancs ni mesures que la ?impulsin, les empreses van fent el seu camí, augmentant la competitivitat, tornant als beneficis i traçant estratègies d'inversió per al futur. Podríem dir que ens hem tornat com Itàlia, on la vida real va per un camí diferent que la vida política o oficial.
Tot plegat no deixa de ser sorprenent i ens mostra, com a mínim, que aquí fem els deures i que la direcció per on avancem és la bona. El fet d'haver agafat a Espanya a contrapeu dóna un cert avantatge als interessos catalans, és per això que si no negocien amb el Govern català cometran un error que augmentarà encara més el problema. Acceptar la realitat catalana passava per voler acotar el dèficit fiscal, la ordinalitat i fer costat a trets identitaris, tal i com va fer Canadà abans els seus referèndums secessionistes. Recordo que a Vancouver, a 3.792 km de distància de Quebec, els rètols de l'aeroport són en anglès i en francès, fruit d'aquesta cessió en la negociació per impedir que Quebec sortís de Canadà.
Entenc que haver d'acceptar que ja no tenen la raó és molt dur per a un col·lectiu acostumat a fer i desfer els seus interessos, però la història és la que és i el daltabaix espanyol del 98 torna a ser aquí, un fet que cal recordar que va ser el principi del renaixement econòmic i cultural de Catalunya.
El punt fort del moment actual és aquest moviment civil català que avança lentament però segur, sense violència ni extremismes, amb educació, defensant el que és d'aquí sense voler ofendre els d'allà. Això encara desconcerta més als de ?Madrid, que voldrien anar per la drecera. Aquesta via no els deixa cap sortida que no sigui el pacte, no tenen excuses per no acceptar les raons i per no fer el debat.
El 98 van perdre Cuba. Si continuen així, ara perdran Catalunya, un territori encara més valuós que aquella. Tot perquè s'ha engegat un moviment civil ?educat i perquè hi ha un col·lectiu que no vol ?interioritzar que s'han equivocat durant deu anys. Qui posa el morrió a Pedro J. Ramírez, a Aznar i a Esperanza Aguirre? ?Definitivament, Espanya no ens serveix.

Enllaços recomanats: Premis cinema