Estupor

21.07.2013 | 00:00

"Rajoy no pot acabar la legislatura. No pot ni li interessa
al PP que pugui. Si Rajoy arriba
al final, la derrota electoral
no tindrà pal·liatius"

Què volíem?, podria preguntar-se algú. Des que El País va publicar la comptabilitat B de Luis Bárcenas, sabíem que allò imaginat era cert. Abans miràvem com en un mirall imaginat. Després vam tenir la certesa que tot estava podrit al cim de Gènova, com sabíem que tot estava podrit en el que envoltava Camps. Parlem de pràctiques polítiques que arrelen en l'estil i en el temps de Franco (una aliança fèrria entre empresaris de la construcció i el poder polític), que ara surten a la llum amb una potència educativa a la qual mai arriba la imaginació, per viva que sigui.
Segons la meva opinió, i malgrat tot, no hi ha lloc per a l'escàndol. Al cap i a la fi, Rajoy té raó: ell només confia en poques persones, a vegades molt poques. N'hi ha prou amb això. És el sopar de 2009, que relata P. J.: Ana Mato, Luis Bárcenas, Javier Arenas, Gerardo Galeote, Rajoy. Aquest és el centre de tots els centres. Després Sepúlveda s'estén cap a Gürtel. Però aquí es concita el sancta sanctorum. El que se'ns ha revelat mitjançant aquests SMS, que passaran a la història per la seva capacitat exemplificadora, és la pròpia estructura del poder tal com es comprèn per aquí. Una mínima formació conspirativa, íntima, que es col·loca a la cúpula del poder orgànic de la institució i que no es refia ni de l'aire que respira. Els altres registren els signes, interpreten, oloren, perceben, i de tant en tant reben una petita part. Però sobretot no fan preguntes.
Que alguna cosa havien d'estar fent amb Bárcenas era força previsible. Un no deixa de tenir tractes de la nit al dia amb qui t'ha estat donant sobres durant anys. Però això no és el més escandalós. El que s'estigués coent en aquesta cuina de negociacions, pactes, confiances, dobles jocs, insinuacions i traïcions havia de fer mala olor de la pitjor. Però no és important per a l'interès general del ciutadà mentre sigui un assumpte de tèrbols advocats. El terrible, i el que anem sabent, és la conseqüència d'aquella comprensió del poder; a saber, que arribada l'hora de la veritat, un ha de fer de tot. No refiar-se de ningú té aquestes molèsties.
I aquí hi ha l'intolerable. Que sigui el mateix president del Govern, en un moment donat, qui faci la feina bruta d'enganyar a Bárcenas, de reclamar temps, de pregar que segueixi una línia de defensa donada. Que sigui ell, Rajoy en persona, amb el seu telèfon, qui hagi d'enganyar-lo, mentir-li, enredar-lo en un doble joc repugnant, impossible d'imaginar en el primer governant, llevat que aquest es digui Nixon, o algú així. I és terrible perquè enmig d'aquest doble joc -qualsevol lector d'aquests SMS s'adona que Rajoy ho està fent, al defensar Cospedal i al mateix temps dir que la controla; al tranquil·litzar Bárcenas i alhora donar-li l'adequada interpretació dels successos-, Rajoy ha de dir coses que semblen destinades a encobrir un encausat, que fan la impressió que es disposa a ajudar en tot allò que sigui possible un presumpte delinqüent.
Això és inaudit en la història política espanyola recent, i té raó Rosa Díez al donar-li l'estatut de cas més greu de la democràcia espanyola. Les conseqüències d'una visió conspirativa del poder -refiar-se només dels que t'envolten i et coneixen prou per no dir res que no vulguis sentir- ja les hem patit altres vegades, com quan Aznar es va quedar sol amb Acebes i Zaplana i van fracassar en la seva gestió de l'11-M. Sens dubte, si haguéssim tingut els registres d'aquestes converses, hauríem tingut ocasió de ser testimonis d'actuacions que estaven fora de la llei. Per a la nostra fortuna democràtica, hem pogut ser testimonis d'un poder tan escanyolit que no té ningú per calmar Bárcenas. Franco almenys tenia motoristes.
El que sabem finalment és que l'estructura del Govern està agafada amb pinces. Bárcenas demana una i altra vegada que es canviï el fiscal anticorrupció. Dóna noms de qui pot substituir l'actual amb garanties per a la seva causa. Per la resta, quan trenca amb el president del Govern, al·ludeix a compromisos trencats. Algú ha de preguntar quins van ser aquests compromisos que Bárcenas trenca unilateralment. En tot cas, això ens insulta a tots els espanyols. Ja que el que en el fons s'estava negociant era un canvi del Govern. Un presumpte delinqüent ha tingut aquesta opció. Ara Floriano i companyia poden dir que les institucions han funcionat, però no és menys cert que es va mantenir l'aparença d'una negociació en la qual l'home més odiat per l'opinió pública desitjava imposar el seu interès canviant càrrecs importants del Govern espanyol.
Al final, la clau és Ruiz Gallar?dón, el cap del qual sembla que se li va oferir a Bárcenas, ja a Soto del Real, per part d'un d'aquests tèrbols advocats. I la clau és el fiscal general de l'Estat, Torres-Dulce, un home massa cinèfil per ser pres per un qualsevol. Les seves manifestacions, tot cal dir-ho, deixen Rajoy en un mal lloc, però, senzillament, aquí és on cal deixar-lo. Ha dit simplement que per ara no s'aprecia delicte en els SMS, però que el curs processal acabarà per decidir aquest assumpte, amb la possible compareixença de Rajoy. Només faltaria! No obstant això, ha deixat ben clar que el fiscal general no persegueix coses immorals i indignes políticament. És així. Però els ciutadans hem de dir les coses pel seu nom. I aquests SMS són políticament indignes i inhabilitants.
Alguna cosa és evident: la cúpula del Ministeri de Justícia s'ha negat a plegar-se a les peticions de Bárcenas, i Rajoy no ha pogut fer-hi res. La sort política de tots els actors és a la teulada i ara cadascun actua ja com una tropa a la desbandada. Ningú cuidarà ningú. Però, mentrestant, hem guanyat alguna cosa en aquesta lluita. Bárcenas ha repudiat els advocats que li va posar el PP -sens dubte, un element del doble joc-, no ha entrat en els pactes que després li han enviat i s'ha lliurat de peus i mans a Gómez de Liaño, un home vinculat a P. J. amb una amistat bregada en velles batalles. No és bona notícia per als altres implicats ni per a Rajoy.
Resta desitjar que l'oposició política en el seu conjunt es posi d'acord per reclamar al PP, en una moció de censura, que proposi un nou president del Govern. És el mínim que es pot exigir. Tota l'oposició no podrà oferir un president alternatiu, però sí mostrar que no podem continuar així. Que Rajoy ja hagi dit que acabarà la legislatura mostra que al primer atac ja comença a treure bandera blanca.
Però Rajoy no pot acabar la legislatura. No pot ni li interessa al PP que pugui. Si Rajoy arriba al final, la derrota electoral no tindrà pal·liatius. Si el PP posa sang fresca al capdavant de l'executiu, algú net que no obligui la seva gent a jugar en aquest femer (i que de camí netegi el valencià), encara pot aprofitar alguna cosa de l'única bona notícia presumible: que no ens hem estimbat. Qualsevol pot suposar, per la resta, que qui ha jugat un doble joc tan baix a penes podrà refiar-se que tots els qui l'envolten no estiguin ja instal·lats en alguna cosa semblant. Després del que ha dit sobre Cospedal, per la resta, no s'entén sobre què pot estar construïda la confiança. En suma, a l'estupor del ciutadà no se li pot oferir una altra sortida més que el final d'aquest malson, sortir a l'aire net.

Enllaços recomanats: Premis cinema