S imaginen un enginyer o un arquitecte, que, acabada la carrera ni que fos amb summa cum laude, es quedés al seu despatx i no llegís cap llibre ni cap revista especialitzada de la seva matèria, no s'assabentés mai més dels nous materials de construcció, no anés a fires i congressos a compartir experiències i es refiés tota la vida del que li van ensenyar a la Universitat? Aviat es trobaria fora d'òrbita! Considerar-lo carca seria poc. Fins i tot podria considerar-se'l un irresponsable, perquè fóra capaç de construir amb materials vells i sense saber la veritable relació qualitat-preu dels mercats. Aviat es quedaria sense clientela. Doncs això tan evident passa amb molts sacerdots, religioses i religiosos... S'han quedat amb el que els van ensenyar al noviciat, al seminari, a les cases d'estudis, en algun curset, i no hi ha manera de moure'ls-en....

Quan vaig publicar el meu llibre Última notícia de Jesús el Natzarè, alguns sacerdots van voler entrar en polèmica amb mi, però no s'havien assabentat que els estudis bíblics, amb els actuals mètodes informàtics i la possibilitat de relacionar història, arqueologia i lingüística, avancen com cap altre (s'ha calculat que es publica un llibre sobre Jesús cada 8 minuts). No és que no llegeixin, és que ni tan sols no havien fullejat la Revista catalana de teologia a la xarxa. Quan a un d'aquests sacerdots li vaig demostrar que des de la teologia catòlica avui s'admet perfectament que Jesús va tenir germans em va adduir: "No tinc temps de llegir! Altra feina tinc!" Quina feina? La de predicar Jesús erròniament?

Valgui aquesta introducció per anunciar una magnífica obra, Introducció al Nou Testament, que acaba de publicar Claret, la primera en català, sortida de la mà del doctor i professor de Nou Testament Rodolf Puigdollers, que ja ens havia regalat l'any 2010 un altre text breu i cabdal: Vida de Pau de Tars. Deixeble, però no depenent, del millor exegeta català, mossèn J. Rius Camps, Puigdollers considera el conjunt dels 27 escrits neotestamentaris originats per la fe de les primeres comunitats cristianes, de manera que ens ensenya a contemplar-los en el seu conjunt, a deixar de banda els nostres prejudicis culturals i a posar-nos les ulleres adequades per a cada tipus d'escrit, tot aprenent el seu llenguatge, el significat dels seus simbolismes, el seu ambient d'origen i el sentit de la seva recopilació. Sense acostar-nos a l'experiència espiritual de Jesús, assassinat i vivent, dels seus autors i lectors originals, romandrem lluny de captar-ne el sentit.

El primer que cal dir és que es tracta d'un llibre fàcil de llegir, apte per a creients i no creients interessats. Comença explicant-nos com ens arriben els textos (papirs i pergamins), en rotlles o còdexs uncials o cursius, datant-los i explicant-nos-els des d'una incipient crítica textual. Després malda per conjugar la unitat dels 27 llibres que el componen, n'explica el sentit del desordre, desmitifica el concepte d'inspiració divina, arriba a la formació del cànon com a elenc i regla de fe, i dedica tota la tercera part als gèneres i les formes literàries del Nou Testament, sempre amb relació amb l'Antic Testament, com demostra amb les intertextualitats. Un capítol del tot interessant per a qualsevol amant de la literatura en general.

Tot seguit ens detalla el marc geogràfic, historicopolític i cultural de la Palestina del temps de Jesús, amb els mapes pertinents, classes socials, demografia i el complex règim de poder entre els romans, els herodians i els grans sacerdots amb el seu sanedrí i tota la teocràcia i la reglamentació de vida que comportava la religió jueva. També ens fa una bona explicació dels grups religiosos, de les festes i del temple.

Arribem així al nucli cinquè, dedicat al corpus paulinum, això és, a les cartes de sant Pau, escrits viscuts comunitàriament molt abans dels evangèlics. I aquesta és una de les parts més interessants de tot el llibre i pot agafar més d'un desprevingut. Després d'una vida de Pau, que és una autèntica persecució dels jerosolimitans que dominen la comunitat judeocristiana de la capital (encapçalats pel germà de Jesús, Jaume, i d'altres familiars) en tot el seu periple, més que oferir-nos el contingut de cadascuna de les cartes, l'autor destria les veritables cartes originals de Pau (1a als tessalonicencs, 1a i 2a als corintis, gàlates, filipencs, Filèmon i romans). Només set, ni una més. Les altres no són de Pau. I, encara, en aquestes set, n'hi ha que són dues cartes cosides (1a corintis i filipencs) o tres (2a corintis), per no parlar de les gloses o interpolacions espúries, que aquí Puigdollers no explicita gaire perquè ja ho ha fet en d'altres estudis. I les altres cartes atribuïdes a Pau fins fa poc? Doncs són cartes pseudoepigràfiques afegides en una segona col·lecció (2a als tessalonicencs, colossencs i efesis). Ja en tenim deu. Les pastorals (les dues a Timoteu i a Titus) formarien una tercera col·lecció encara més tardana, amb un escrit singular afegit al final per arribar al nombre perfecte de 14: la dels hebreus.

Els evangelis estan estudiats a partir dels versets coincidents en els sinòptics i de les seves fonts. Puigdollers, tot i que ho explica, no és gaire partidari de la teoria de les dues fonts ni de la font Q (tan de moda fa pocs anys) i més aviat pren la teoria dels nivells redaccionals de Boismard a partir d'un triple nivell redaccional de Marc (anys 40, anys 50 i anys 60), el segon dels quals hauria influït en el primer nivell de Joan i en Mateu i Lluc. D'aquesta manera pot exposar, i per aquest ordre, Marc, Mateu, Joan (amb tots els afegits com el de la dona adúltera, inicialment en Marc i Lluc) i l'obra lucana, tot explicant la utilització de Marc per part de Mateu, Joan i Lluc (que també utilitzen Mateu i, el segon, fonts pròpies). Interessantíssims per significatius els esquemes estructurals de cada evangeli.

El llibre segueix tractant la formació de les set cartes catòliques, en un primer estadi, la de Jaume (no gaire acceptada), la primera de Pere i la primera de Joan; en un segon estadi, s'afegirien les altres dues de Joan (segona i tercera) i l'afegit de la de Judes, una carta molt influenciada per la literatura apocalíptica jueva.

Acaba el llibre abocat a l'Apocalipsi, un llibre atribuït a Joan, tot i que, com la majoria d'exegetes d'avui, Puigdollers ens deixa anar que no es pot pas considerar sortit de "la mateixa mà" que el quart Evangeli o les mateixes cartes de Joan. Autors diferents, doncs. Però el més interessant és que es compromet explicant la seva estructura i la seva simbologia com a obra subversiva que és per fer front a les persecucions i desemmascarar la mentida de la propaganda religiosa romana i no pas terrorífica o plena de malastrugança com la gent creu.

El llibre acaba amb una bibliografia molt acurada, estructurada, triada i posada al dia. Una veritable perla.