La indústria cultural espanyola afronta un final d'any decisiu, no només en l'àmbit legislatiu, sinó també en el de l'opinió pública. A la tornada de vacances arribarà al Consell d'Estat l'avantprojecte de reforma parcial de la Llei de la Propietat Intel·lectual (LPI), i probablement a finals d'any o principis de 2014 passarà a les Corts i es debatrà el seu text final.

Bona part del futur de la producció cultural passa per assentar en aquest termini un marc legal que corregeixi una inèrcia perillosa que s'ha prolongat massa en el temps, una tendència que va soscavant de soca-rel els models de negoci basats en la creació de continguts culturals i que no és una altra que l'aprofitament que d'aquests continguts, sense consentiment, fan terceres parts per lucrar-se'n, sense carregar amb els costos ni retribuir als veritables productors.

Ho va explicar ja el 2007 l'escriptor nord-americà Nicholas G. Carr en un article titulat The Google Enigma i que, encara que centrat en el gegant tecnològic de Mountain View, és aplicable a altres empreses distribuïdores, agregadores o empaquetadores de continguts aliens, sigui quina sigui la seva mida, i fins i tot operadores de telecomunicacions.

Carr vinculava aquest tipus de "parasitisme digital", (com l'anomenaria anys després Robert Levine), amb el concepte de "béns complementaris" i recorria a un símil, el de les salsitxes de frankurt i la mostassa, per explicar l'estratègia de Google. A una empresa que ven mostassa li interessa que les salsitxes de frankfurt siguin gratuïtes, perquè si són gratuïtes, més gent consumirà salsitxes de frankfurt, i per tant, més mostassa vendrà aquesta empresa. Si Google té el seu nucli del negoci basat en la publicitat, el que li interessa és que els continguts siguin gratuïts o siguin accessibles gratuïtament i no s'hagi de pagar per ells, perquè com més gratuïts siguin, més gent els llegirà o els veurà, i per tant, més publicitat vendrà Google.

Això serveix tant per a diaris com per a productores audiovisuals i tota mena de continguts en els quals Google ven publicitat. Carr no dubtava a assegurar, com a colofó, que a Google el que li interessa, per tant, és que la informació sigui gratuïta, "i aquí hi ha la raó per la qual atemoreix diferents tipus d'empreses", asseverava llavors. I, sis anys després, es podria agregar a la citació de Carr que, ara, amb el seu poder, també atemoreix molts governs.

La diferència és que a l'empresa que ven la mostassa no se li ocorreria agafar i distribuir les salsitxes de frankfurt gratuïtament sense demanar permís abans al productor o arribar-hi a un acord i cap govern ho toleraria, i Google sí que ho fa amb els continguts, lucrant-se'n i engreixant cada any els seus comptes, mentre que els qui els produeixen travessen un dels moments més complicats de la seva història com a indústria.

Això i no una altra cosa, és el que ha de redefinir-se en els pròxims mesos: un nou punt d'equilibri, un dret de compensació que atorgui a cada part el pes específic que ha de tenir en aquesta equació, sabent que la capacitat dels editors de fer front per si mateixos a aquestes anomalies és escassa. Tan dominant és ja la posició de Google gràcies a aquestes pràctiques permeses pels governs que, en copar gairebé tot el mercat de recerques, qualsevol represàlia del gegant tecnològic pot tenir efectes adversos si no hi ha un marc o organisme regulador que vigili que no s'abusi d'aquesta posició.

Però aquesta necessària reforma no es limita només als cercadors, sinó que ha de redefinir tot allò que ha anat sorgint i establint-se en l'era digital sense reconèixer els drets del seu legítim propietari i en aquest ampli camp hi entrarien, per exemple, altres assumptes com el dels resums de premsa. En l'època predigital, el mal que els resums de premsa dins d'institucions o empreses podien fer era limitat pel propi cost del paper i l'ús de la fotocopiadora, però ara, els resums de premsa no autoritzats es pengen a les intranets d'organismes i empreses i paral·lelament es van cancel·lant ?subscripcions a diaris, sense que els editors rebin tampoc cap tipus de compensació o remuneració per l'aprofitament d'aquests continguts. És només un altre exemple més que el nou marc legal ha de prendre en consideració de manera clara un ampli ventall de desajustos que cal adequar en aquest nova reformulació de la LPI.

Però si important és la creació d'aquest marc legal, igual d'important és evitar vells errors i saber traslladar a l'opinió pública un missatge transparent i clar, perquè no s'ha d'ocultar res en aquest debat ni medien altres interessos que la defensa d'una indústria, la cultural, que dóna feina a centenars de milers de persones (gran part d'ells joves), que paga els seus impostos al país (i no a Irlanda), contribuint a fer més sostenible les crisis per a moltes famílies i que no pretén que ningú li doni res, sinó que no li treguin allò que és seu i poder dedicar tot el seu esforç a adaptar-se als nous reptes que ha portat aparellats Internet sense haver de dedicar els diners, ni el temps, en plets constants per reclamar cada dia, cada minut, allò que li correspon.