Dissabte passat van ressonar les notes melangioses i alhora festives de la gaita de Carlos Núñez a la basílica de Castelló d'Empúries, dins del Festival de música Sons del Món. L'emplaçament, motivat pel risc de pluja a la plaça de la Basílica, permetia abraçar la música del gaiter gallec més conegut mundialment amb les notes cadencioses i greus de l'orgue d'aquesta basílica senyorial que demostra l'antic poder de la vila medieval sota la dinastia dels senyors d'Empúries.

Quan un pensa en la música de Carlos Núñez, recorda les col·laboracions amb els Chieftains, o la revifada de la música tradicional amb noms com Kepa Junquera. Tota una generació de gironins va introduir-se dins la màgia de la música d'arrels, del folk, amb els discos dels irlandesos The Chieftains. Un pot pensar en el rocam salvatge de Finisterre, en les costes retallades de Bretanya i els records mil·lenaris i perduts en la boira del temps dels països celtes. Però Núñez és avui un sant patró heterodox dels instruments d'aire, que es passeja amb mestratge per una àmplia gamma de músiques i sons. T'interpreta una cantiga gallega potser signada per un rei castellà galleguitzat com Alfons X, un clàssic com A irmandade das estrelas, on poden veure el domini excepcional que té de la flauta, la velocitat de dits i la seva resistència pulmonar; com t'interpreta un fandango basc de fa 500 anys i et mostra una veritat ineludible: la bona música popular no té fronteres i no n'ha tingut en altres èpoques perquè va directe al cor dels que l'interpreten i del públic que l'escolta. Sigui aquest segon himne gallec que és A rianxeira, o un tema tan estimat com El cant dels ocells.

Núñez és un showman generós, i a Castelló van col·laborar amb ell un planter d'artistes locals gironins que cerquen la màgia de la música d'arrels. Es va abraçar amb el sac de gemecs i les seves cançons tradicionals, i va dur al públic a través d'un periple sonor que trenca els estereotips i els clixés. A Castelló va tocar temes que van trepitjar, amb les portuguesos, les terres verges pels europeus que després es convertirien amb Brasil. Ell ja parla de fusió musical al segle XVII. El gaiter, que posa música a la nova edició de la Volta a Espanya, és un virtuós, però més enllà d'aquest fet és una mostra vivent de quelcom que ens cal com l'aire que respirem: el respecte, en aquest cas, a través de la música.