La principal amenaça per a l'estabilitat democràtica espanyola és la premsa de Madrid. L'única diferència entre ells i Déu és que Déu no creu ser un d'ells. Insisteixen a anomenar cas Bárcenas al cas Rajoy, quan ni els periodistes madrilenys s'han atrevit a titular que "El tresorer de Messi podria haver comès un delicte fiscal".
Pel mateix, diuen "papers de Bárcenas" als "papers del PP", avalats per dos tresorers lliurement elegits per l'esmentat partit polític. De fet, quan els populars contraataquen que només disposen d'una comptabilitat oficial, n'hi ha prou de preguntar-los qui la va confeccionar. Atès que l'autoria dels llibres oficials també recau en Bárcenas, posseeix el mateix valor que la documentació sobre donacions.
A propòsit, sorprèn l'escapisme madrileny quant a la qüestió clau, si Rajoy va cobrar sobresous en negre procedents de constructors durant llargs anys. Per escamotejar l'assumpte fonamental, es despista cap a l'intranscendent per diàfan finançament irregular del PP. Equival a enxampar l'home que va assassinar Lincoln en un teatre, i preguntar-li la seva opinió sobre la funció. Per perdonar els guanys inqualificables de tot un president del Govern, la premsa de la capital ha insistit en la necessitat que el líder del PP doni explicacions. Sota l'aparença d'una exigència de responsabilitats, subjau el sobreentès que Rajoy quedarà exonerat de seguida que emeti un dels seus insípids oracles, en la sessió que dilluns va anunciar a un periodista romanès.
Rajoy no té res a dir. La seva salvació consisteix a demostrar que no es trobava a Espanya els dies que el PP -per via de l'empleat Bárcenas- ha anotat que li va pagar sobresous. És una mica tard per a això, els altres premiats amb sobres marrons eviten el desmentiment. La premsa internacional no s'encomana del desvari dels seus col·legues madrilenys, sinó que copeja sobre la incògnita zenital. És a dir: si el president del PP va cobrar en negre del seu partit mentre era el ministre encarregat de vigilar les incompatibilitats.
