El que el filòsof i humorista -i perdó per la redundància- Francesc Pujols deia dels catalans, que "arribaria el dia que podrien anar pel món amb les despeses pagades", s'ha complert en el cas d'alguns espanyols, en concret d'alguns dels que es consideren més espanyols que ningú i, per tant i suposadament, gens catalans. Em refereixo als dirigents del PP a qui Bárcenas (o Correa) semblava pagar-los-ho tot: les festes d'aniversari dels nens, els pallassos i fins i tot el confeti; els cotxes, la xarcuteria i els viatges en vaixell; les vacances, els entrepans i les campanyes electorals; la megafonia, la publicitat i els berenars dels jubilats. De moment, sembla que ha quedat clar que el president Rajoy es va pagar de la seva butxaca el tallat que va prendre a les Corts, el 3 de març de 2006.

La resta, és un misteri, encara que es va aclarint. A Bárcenas li deia el Gran Wyoming "El Puto Amo" o "The Fucking Master of the Universe", però ara s'ha vist que també era el "Senyor de la Consolació", un títol que sol reservar-se per a la Verge, però és que el mateix compensava un canvi de destí o una pèrdua d'emoluments per serveis a la pàtria, que assistia econòmicament a Federico Trillo i als generals (i els seus advocats) d'altres militars, els passatgers del Yak-42, als quals se'ls va ocórrer esvair-se sense permís de la superioritat.

I tot això passa amb un president que, no fa gaire, presumia de ser precoç home de profit amb oposicions aprovades als 23 anys que, a més, perdia diners en la política. Ara sabem que, suposadament, tallava gairebé tants cupons com la Sánchez Camacho i la Dolores de Cospedal.

Sense comptar els guanys com a registrador de la Propietat, que no se sap si es van sotmetre, o no, al reglament d'incompatibilitats dels càrrecs públics.