Any rècord de turistes a casa nostra mentre la crisi ens atenalla, i ens atemoritza a parts iguals. Estiu de projectes. A Figueres, per exemple, l'ajuntament preveu l'eixamplament del centre peatonal. Un centre de ciutat pel passejant i el turista, de pas lent i on es recuperen negocis de proximitat sense l'ensurt dels vehicles. Alhora, un centre on les terrasses dels bars ho poden envair tot. Doble cara de la realitat: problemes i beneficis. Més oferta turística i de restauració a Girona és un bon negoci d'entrada per a un ajuntament, però després converteix les poblacions en monocultius d'una sola riquesa, i expulsa habitants de la ciutat. A Barcelona, barris com la Barceloneta es buiden d'habitants per ser substituïts per turistes que cerquen la "fiesta" i la marxa contínua. Les pancartes als edificis denuncien el problema. La gresca expulsa als ciutadans que treballen i hi viuen: una Barcelona sense barcelonins, de pisos turístics. Deia amb humor Quim Monzó que s'havia de crear una segona Barcelona per a nadius. També poden fer un Poble Espanyol per inquibir turistes.
Les ciutats necessiten un equilibri, en petit comerç, com en metres quadrats de terrasses o bars i pubs que de vegades ocasionen molèsties als veïns. Encara que als ajuntaments els interessin els impostos i les taxes cobrades per taula de terrassa, cal potenciar poblacions atractives, tant pels turistes com pel ciutadà. Avui la marca Barcelona xucla gran part del turisme català; no podem ni hem de voler jugar amb les seves cartes, sinó oferir una oferta de restauració, de gaudi del territori que sigui complementària, i cerqui un turisme d'estada i de compartir el país.
