Fa temps vaig escriure que la crisi política era de més envergadura que la crisi econòmica i a la vista està que sent profunda aquesta, aquella sembla abismal. Dies enrere la vicepresidenta Sáenz de Santamaría presentava un pla de reforma de les Administracions dient que arribava "l'hora del sacrifici dels polítics". Però, a part de com de desenfocada estava aquesta proposta, el problema que té la democràcia espanyola no són els òrgans, organismes i xiringuitos creats per col·locar els polítics que no tenen cabuda en llocs de primera fila. Aquesta és la desagradable conseqüència d'un problema més gran i, per tant, la seva supressió o reforma no talla el mal d'arrel. El sacrifici d'aquests personatges secundaris s'exposa com a ofrena al poble en senyal d'expiació dels excessos passats i símbol de regeneració, però no passa de ser un maquillatge que, com a tal, és passatger. El problema està en la concepció partidista de la política, pensada com a via d'acumulació de poder i de destrucció de l'adversari. Mentrestant, la ciutadania queda en un segon pla, com adormida espectadora de la contesa, que només cada quatre anys és cridada a participar en unes eleccions basades més en les fòbies que en les fílies.

És comú afirmar que amb la crisi econòmica i els escàndols polítics el poble repudia la política i abjura de la democràcia. Però aquesta desafecció es produeix perquè els qui primer donen l'esquena a la Constitució i a la democràcia són els polítics; principalment els de partits que toquen poder, però també tots en general, constituïts en classe política, que decideixen proveir-se d'una sèrie de beneficis negats al comú dels mortals. Un dels principals mals de la nostra democràcia és la falta de transparència, perquè l'opacitat permet crear privilegis i, el que és pitjor, activitat delictiva impune.

Bárcenas no és un escura-xemeneies, però en la seva fugida ha decidit llançar-se per la xemeneia del PP, que tan bé coneix després d'anys d'ocultar-hi i manipular-hi diner negre. Encara que de manera involuntària, la seva caiguda, arrossegant la porqueria acumulada i mostrant-la públicament, té un efecte beneficiós. Més enllà de posar en evidència un delinqüent, fa sortir a la llum allò que una bona política de transparència i control hauria d'haver evitat i, en el seu cas, denunciat.

Davant de les revelacions de Bárcenas la reacció del PP és negar l'existència de la xemeneia i la de l'oposició és encendre-la per cremar Rajoy. Com que no hi ha transparència ni consciència de la necessària separació entre àmbits dels partits i àmbits dels poders públics, tot es confon i la democràcia de partits es transforma en un Estat dels partits.

Rajoy s'escudava en el fet que, com a President del Govern, ha d'ocupar-se de la crisi, sense distreure's en coses internes del partit, mentre Rubalcaba anunciava una moció de censura si el President no dóna explicacions sobre això. I a tot això, es paralitza la tramitació d'una Llei de transparència que té pinta de deixar pel camí molts forats negres.

Presentar una moció de censura per aquest assumpte i simplement per forçar que el President del Govern doni explicacions sobre el finançament irregular del PP és un despropòsit, més quan aquesta presentació necessàriament comporta que Rubalcaba es mostri en el debat no com a acusador de Rajoy, sinó com a candidat que s'examina per substituir-lo a la Presidència. Per a això més valdria als diputats del PSOE fer un escrache davant la Moncloa.

En aquest assumpte Rajoy ha de donar la cara davant del Congrés dels Diputats no per la seva activitat com a President del Govern, sinó per ser el titular d'aquesta alta magistratura de l'Estat, sobre la qual planen greus sospites d'irregular finançament del partit que presideix. El crèdit de la Presidència del Govern i la imatge d'Espanya que ell projecta els genera la persona que ocupa el càrrec. En igual mesura, haurien de comparèixer també Aznar, com a antic cap del PP, i els secretaris generals del partit, perquè els dubtes i interrogants s'estenen a èpoques pretèrites. A més, Rajoy hauria de comparèixer en la qualitat directa de President del Govern si des que va accedir a la Presidència el seu Govern va concedir obra pública o realització de serveis a empreses que apareixen anotades en dates prèvies com a donants del PP. I el mateix caldria dir dels seus ministres -i d'Aznar i els seus ministres- si hi ha en la comptabilitat B del partit dades que es corresponen en el temps amb adjudicacions públiques a empreses donants. En aquests casos caldria, a més, posar-ho en coneixement de la Fiscalia General.

L'assumpte no és si Rajoy i Cospedal van cobrar sobresous, sinó, primer, si hi va haver finançament irregular i, segon i més greu encara, a canvi de què, perquè, si es demostra aquesta correlació entre empreses donants i adjudicatàries, l'enriquiment del PP va ser a càrrec del tresor de l'Estat, a través de les empreses que avançaven els diners al partit per després recuperar-los de sobres en les concessions públiques d'obres i serveis.

Pot ser que la imatge d'Espanya es deteriori per demanar explicacions al President del Govern per aquest assumpte, però es deteriora molt més la democràcia als ulls dels espanyols, si no es donen o si no són convincents. La dimissió de Rajoy no la provocarà una moció de censura sinó el seu parsimoniós silenci, perquè mentre calla, els papers de Bárcenas parlen a l'opinió pública i il·lustren el jutge d'instrucció. Rajoy hauria de saber que l'home que va veure escampar després del diluvi va ser Noè.