Per què serà que, des de fa temps, cada cop amb més freqüència, em tornen imatges fantasmagòriques? Fets, paraules, vivències, que gairebé estava convençut (santa innocència!) que mai més no tornaria a viure. Espectres que semblaven superats han tornat. I no estic parlant de morts, d'exilis del passat. Parlo de fets actuals, constatables. Camuflada sota la bandera d'una falsa llibertat, d'una falsa democràcia, d'un pensament cada cop més "únic", hem tornat a la fam, la pobresa, la follia dels desnonaments, l'exili de la nostra intel·ligència, la destrucció pausada però inevitable de la nostra cultura, l'atur com a gran tragèdia col·lectiva. Camuflat sota la demagògia més reaccionària, creix imparable el desnivell entre pobres i rics. Ni igualtat, ni llibertat, ni fraternitat. Campi qui pugui! Que sempre són els mateixos. Com abans.

Qui pot creure's que vivim en una democràcia, si el responsable de vetllar per la seva puresa té carnet de partit? I, també com abans, aquest partit diu que això és legal, democràtic. Recorden el Movimiento? Qui no es creu al segle XX quan analitza el llenguatge que utilitza per dirigir-se a la plebs? No els recorda la retòrica buida, plena de frases fetes, sense "suc" ni compromís? "¡El gobierno hará lo que tiene que hacer!" "¡No me temblará el pulso para castigar a los corruptos!" "¡No subiré los impuestos!" "¡No tocaré las pensiones!" "Crearemos 3,5 millones de empleos" "¡Quien tiene más, pagará más!". I així, "ad nauseam", moltes altres mentides que recorden els discursos oficials de fa cinquanta, seixanta anys.

No serà que el clima peninsular, a més de teixits orgànics, també fossilitza "teixits" ideològics?