Tragèdies i solidaritat

29.07.2013 | 09:57
Ramon Llorente Varela
«Es tracta d'analitzar, a partir d'aquestes tristíssimes conseqüències, els fets i les causes a fi d'evitar que en un futur es pugui tornar a repetir»

 

De tant en tant es produeixen tragèdies que seguen vides humanes de forma imprevista, sobtada i inintel·ligible. Fa pocs dies, unes vuitanta persones perdien, inesperadament i injustament, la vida, mentre viatjaven en tren cap a Santiago de Compostel·la. Malauradament, la pèrdua d'aquestes vides ja és un mal irreparable que reclama solidaritat a tothom i responsabilitat a tots els que tenen capacitat d'incidència en el transport ferroviari.

No és moment de quedar-nos en el lament, analitzant la desgràcia ocorreguda. Es tracta d'analitzar, a partir d'aquestes tristíssimes conseqüències, els fets i les causes a fi d'evitar que en un futur es pugui tornar a repetir. Certament que socórrer les víctimes i els seus familiars és el primer deure de tothom, molt especialment de les administracions públiques més directament responsables de la gestió i coordinació de serveis i ajudes als afectats. Però no és suficient. Caldrà anar més enllà i respondre tots els interrogants que molta gent i l'opinió pública es plantegen davant d'aquests drames. Tenir responsabilitats públiques no és només per ocupar primeres planes als informatius i a la premsa per ocurrències o iniciatives polítiques partidistes, és essencialment per assumir obligacions, per donar un servei públic eficient i per fer funcionar de forma transparent i eficaç el gran aparell funcionarial i de serveis públics de què la societat s'ha dotat. Per tant, després d'atendre adequadament i eficientment les víctimes i els perjudicats, caldrà estudiar, valorar i actuar per corregir els errors o les negligències dels que tinguin responsabilitats.

Però al fil d'aquesta idea, em pregunto sovint que com és possible que els sentiments de solidaritat, en situacions com la indicada, aflorin tan abundantment, mentre que situacions menys aparatoses, però de gran transcendència social, que tenim al nostre costat de forma diària, no susciten una solidaritat activa. Quan hi ha un accident la solidaritat explosiona i els cors es tornen tendres, segurament per la imprevisibilitat i la compassió que sol haver-hi en la majoria de persones.

En canvi, drames que trenquen esperances i projectes de vida, que arruïnen somnis, que trepitgen dignitats, que converteixen persones en simple mercaderia, que creen dolor i desesperança o que fomenten la marginació i l'exclusió social, passen moltes vegades davant dels nostres ulls i els tractem amb el distanciament propi de la indiferència. Si tinguéssim tots plegats el cor més tendre, la solidaritat existiria diàriament i de manera permanent, començant per les famílies, el bloc on convivim (o en el qual només vivim?), en el barri, en l'empresa, en l'escola, en la ciutat on exercim els nostres drets i complim els nostres deures. La societat seria més acollidora i les relacions humanes més justes. No cal que es produeixin grans desgràcies o accidents per exercir la solidaritat. El drama de l'atur, la sagnia dels desnonaments, els problemes dels malalts i els ancians, etc. Reclamen a crits la nostra solidaritat permanent.

Enllaços recomanats: Premis cinema