o tinc prou imaginació per escriure una novel·la negra ambientada a l'Empordà. Aquesta comarca és un paradís on gairebé mai no passa res. L'únic al·licient és quan, de tant en tant, es posa a bufar la tramuntana." Amb aquest discurs mancat d'esma s'acaba el llibre Tramuntana de l'escriptor i periodista Xavier Moret.
Són paraules de Max Riera, el seu detectiu "alternatiu" empeltat de hippy tronat i autor ocasional de còmics i relats. En les anteriors narracions, Qui paga mana, Zanzíbar pot esperar i L'home que adorava la Janis Joplin, el protagonista de la sèrie era un espècimen urbà que sobrevivia en un pis de la plaça Reial de Barcelona.
En aquesta nova aventura, en canvi, durant els dies d'estiu se'n va a descansar a una casa rural empordanesa per romandre "assegut sota la figuera, indolent, relaxat, ?gairebé feliç...".
Aviat, però, se li acabarà la bona vida. Primer el seu editor, i a continuació el seu amic Roc, una mena de playboy de secà, l'animen a escriure una novel·la negra sobre l'Empordà. La proposta el deixa atònit. Intrigues i crims en un indret idíl·lic? És una bogeria, pensa.
Doncs s'equivoca de mig a mig. Només calia donar un cop d'ull als diaris per assabentar-se de les "baralles en prostíbuls, incendis provocats, robatoris silenciosos, lladres emmascarats, tràfic de blanques, contraban de droga, atracador d'autopista i mil i una malifetes més".
Per tant, sense fer-hi res, la realitat s'imposa. Primer és un incendi devastador. Tot seguit és la descoberta d'una noia morta en un descampat del bosc cremat.
I com en moltes novel·les negres apareix una dona rossa d'aquelles que tallen l'alè per demanar-li que investigui un assassinat. Res, però, és el que sembla.
De fet, la trama serveix a l'autor per posar en solfa temes problemàtics de l'Empordà com les prostitutes de carretera, l'especulació immobiliària o la destrucció del paisatge. En aquest context, l'obra és una crítica despietada de tots aquells "que busquen carregar-se la comarca en nom del reconsagrat progrés, omplint-la d'autopistes, línies d'alta tensió, molins de vent gegants i urbanitzacions d'adossades".
Al llarg del relat s'assenyala la connexió entre propietaris que especulen amb terrenys rústics, empresaris que desprenen un tuf fastigós de corrupció i mafiosos russos que regenten un macroprostíbul. Verament, no passa res a l'Empordà? Baixa de la figuera, carallot!
Hom s'ha de treure el barret davant la sornegueria d'en Max Riera quan, després de viure innumerables peripècies, confessa al seu editor que no s'imagina una novel·la negra sobre l'Empordà. En el llibre, la ficció supera la realitat que, a la vegada, és pura ficció.
