Cartes

31.07.2013 | 10:18

Milions per a Catalunya
Francesc Gombau. Girona.


Crec que de vegades tant de victimisme contra Madrid d'alguns partits com CiU i ERC cansa i no està gens justificat més enllà de mites i tòpics. Per exemple, en els darrers dies hem tingut dues notícies molt rellevants sobre les finances catalanes. La primera és que Catalunya és la comunitat que més diners rep del sistema de finançament autonòmic: 19.070 milions d'euros, per sobre dels 18.600 milions d'Andalusia i els 14.800 de la Comunitat de Madrid. I la segona és que Catalunya també és la comunitat més afavorida pel repartiment dels fons de liquiditat autonòmica, amb una xifra superior als 20.000 milions d'euros.

Com es pot veure, les dades són molt clares: Catalunya està sent molt humiliada, espoliada i maltractada per "Madrit". No, senyor Mas?

Alta velocitat
M. Teresa Prat. Banyoles.


En uns moments en què tots encara estem consternats i commocionats per la tragèdia ferroviària de Santiago, semblarà de mal gust po??sar de títol a un escrit "Alta Velo?citat". Però estic segura que a molts de nosaltres aquest fet tan dramàtic ens ha fet pensar molt. Pels nostres caps i els nostres cors han transcorregut imatges, sentiments i emocions realment durs. I ens hem repetit una i altra vegada, per què? Per què ha passat? Per què en qüestió de segons tantes vides i tantes famílies s'han vist escapçades per sempre? Hi busquem una raó, una explicació, no la hi trobem. Però en aquest procés de reflexió, de recerca d'un perquè, obrim els ulls, sovint encegats per un món material i egoista, i aturem les nostres frenètiques vides, atapeïdes de quefers i de problemes, i ens aturem a pensar. I és llavors quan ens adonem de tot allò que moltes vega?des passa o ha passat al nostre cos?tat i que potser no hem sabut gaudir com caldria, perquè sempre tenim pressa, per tot. Ens llevem al matí corrents per anar a la feina, deixar els nens al cole, anar al súper... A l'adolescència tenim pressa per fer-nos grans i a vegades volem córrer tant que ens passem de frenada... Quan descobrim que serem pares, tenim pressa per veure la carona del nostre petitó i quan neix ja esperem que en quatre dies ja camini, que ja vagi al col·le, que ja hagi passat l'adolescència, que ja es graduï...

La nostra vida és com un carrusel d'imatges, de seqüències, que fem girar de pressa, a vegades molt de pressa, massa de pressa... Donem, sense adonar-nos-en, a la nostra vida una velocitat vertiginosa, una altíssima velocitat, i mentre passen pel nostre costat moments i persones irrepetibles. Somiem més que no vivim, correm més que no caminem... Aturem-nos un moment i pensem com volem fer el trajecte de la nostra vida, l'únic trajecte, el d'anada: A poc a poc i amb bona lletra? Vivint i assaborint tots i cadascun dels moments de la nostra vida, el que to?ca, com toca i quan toca? Omplint el sarró de petits records i grans persones que hem anat recollint al llarg del camí? Gaudint del paisatge, racó a racó, detall a detall...O volem fer-lo a corre-cuita? Tan de pressa que quan ens n'adonem ja hem arribat al final amb les butxaques buides, lamentant-nos de tot allò que hem deixat de veure i de viure? Planyent-nos d'haver deixat consumir el nostre temps inútilment?

La vida no és fàcil per a ningú, té bons moments i d'altres que no ho són tant, tal com diuen Els Pets "la vida és bonica però a vegades complicada, tant se val", i no per això hem de deixar de viure-la. Visquem cada dia, cada instant... sense pressa, vis?quem la nostra vida, irrepetible.

Des del fons del meu cor totes les forces, fe i esperança per a les víctimes, familiars i amics dels que han patit l'accident de Santiago.

Assenyalant el culpable
Joan Janoher Sadurní. Forallac


És obvi cercar la responsabilitat de qualsevol problema, a qui en principi es podria considerar responsable de la fatalitat de l'accident ferroviari de Santiago de Compostel·la. Les coses passen i és llavors quan s'encén la llum d'alerta i de la recerca dels culpables, com també de voler esbrinar el que de veritat ha passat. I com sempre passa, l'objectiu immediat s'esdevé  a la imprudència del maquinista. Considero que una bona part de culpa sí la té la persona en qüestió, però no ens enganyéssim pas, atès que la infraestructura desenvolupada de pressa i corrent no reunia les condicions adients per garantir una màxima seguretat vial; almenys voldria fer l'observació que s'escau, sense ser cap enginyer de Ports i Camins, i veient les imatges del revolt del sinistre, no arribés a comprendre com s'ha desenvolupat el projecte i quin barems de risc s'han tingut en compte. 

Ara resulta fàcil  assenyalar al pobre maquinista, malgrat que aquest si hagués tingut al seu abast la tècnica de seguretat que correspondria en tota la línia dels trajectes programats, avui no parlaríem de l'error humà. Però com que això reporta molts milions d'euros per posar-ho a la pràctica i no s'ha fet, arribant al moment de la tragèdia amb 79 morts i com   molt bé diu la dita, "algú s'ha de carregar el mort" però l'administració ha de reconèixer la seva culpabilitat.

Carta a l'alcalde de la Bisbal
Josep Carmona Vilà. La Bisbal d'Empordà.


Benvolgut alcalde de La Bisbal, seria un bon inici per denunciar un cop més el despropòsit en el qual ens trobem uns quants veïns. I dic seria, perquè en deu tenir un bon grapat d'aquestes queixes de les quals no tenim cap resposta. El silenci burocràtic regna, mentre les molèsties causades per un bar a altes hores de la nit només ens deixen respirar el seu dia de festa. Si queden registrades les trucades a la Policia Local podrà veure que efectivament hi ha ciutadans que a les dues o tres de la matinada estan desperts, no precisament per trucar a la nit dels ignorants o al "teletienda", sinó per denunciar que no poden dormir un altre maleït cop, sentint les veus de clients incívics que aprofiten les nits caloroses per esbravar-se entre cerveses i tabac asseguts a l'entrada del bar, eufòrics, cridant, rient...

Fa tres anys de l'inici d'aquest calvari i per si no n'hi ha prou ara s'ha iniciat el tràmit d'obertura de la terrassa d'aquest sense objectivar el cas concret. Danseu, danseu, maleïts!, no sou més que expedients administratius, tràmits a gestionar, però les pàgines de patiment i les llàgrimes de tinta no les veu Sr. alcalde. Evidentment hi ha un conflicte d'interessos, un vol tenir un bar i els papers nets i els altres volen dormir. Hi ha hagut milers d'ocasions en què podien haver-se apropat a analitzar in situ la situació, fer mesuraments, etc., però han preferit amuntegar les instàncies i les llàgrimes perquè el temps les assequi però no ha estat així. Sr. alcalde, el convido a passar una nit a casa, i llavors entendrà què és l'insomni maleït i la finalitat del "teletienda"

Enllaços recomanats: Premis cinema