Solidaritat

Roser Juncà i Llurba. banyoles

Estàvem asseguts prenent un refresc en una terrassa al costat de l'estany i una colla de matrimonis joves amb els seus fills petits eren en una taula veïna.

Quan van decidir marxar, una noia que portava una criatura de mesos en un cotxet, tenia feina i treballs per baixar els quatre graons. Cap noi de la seva colla va fer ni el més petit gest per ajudar-la, fins que un altre noi, que era en una taula pròxima, es va aixecar i la va ajudar. Els nois de la colla es varen posar a riure tots plegats.

A on arribem? A on és la tan dita i redita solitaditat? No es pot ajudar algú veí? Sols som solidaris amb la gent de terres llunyanes? Aquest fet no és una cas aïllat. Per desgràcia veiem coses semblants ben a prop nostre.

Potser ja seria hora que tots plegats fóssim més conscients d'ajudar els que tenim més a prop i així faríem que la convivència fos més agradable i bona per a tothom.

Més que economia

luis carrillo pozo. girona.

La carta del dia 29 de juliol del senyor ?Guerrero sobre el paral·lelisme entre Catalunya i Detroit em permet posar l'accent una vegada més en què quan es parla d'independència les objeccions no han de ser prevalentement de tipus econòmic. Hi ha molt de conjuntural en aquest discurs que pondera que el futur és inviable sense el paraigua d'Espanya i de la UE: És que els arguments sobre els quals es recolza el projecte il·luminat dels separatistes no són universalitzables, manipulen la història i la realitat fiscal espanyola, però sobretot assumeixen un punt de partida absurd, i és que un és propietari del tros de terreny en el qual viu, amb la qual cosa al final acabarem en un món de tribus autàrquiques autogestionades. S'ha incitat els baixos instints i s'oblida la solidaritat, insistint en el que ens separa i oblidant el moltíssim que tenim en comú. Ve al cas allò que escrivia Julio Camba als 50: Doneu-me quinze anys i un milió de pessetes i convertiré Getafe en una nació oprimida. Aquí n'han calgut trenta de bombardeig ?nacionaltotalitari i alguns milions més, això sí.

Els extremismes polítics

a Espanya

JOSEP MARIA BOSCH. girona.

Coincideixo amb el Sr. Matias Vallés, que escrivia, fa pocs dies, que els mitjans "de la caverna" (crec que feia servir una altre expresió) eren un gran perill per la Democràcia. Vegem-ho.

Penso que, després de la transició, una de les fites més importants de la Democràcia, a Espanya, va ésser el final de l'esquerra més radical: aquells qualificatius de "trotskista", "leninista", "maoista", etc. estan totalment superats i, l'episodi del pobre alcalde de Marinaleda, té molt més a veure amb la ignorància que no pas amb cap actitud ideològica. I, si mirem a l'altre costat, la dreta més "rància", semblava que podia passar el mateix, una vegada superats Blas Piñar i els temibles "Guerrilleros de Cristo Rey".

Però, darrerament, algunes fundacions entroncades amb algun partit polític sembla que estan esmerçant gran quantitat de diners en emissores de ràdio, televisió i algun diari, que destaquen pels seus atacs a la convivència, les seves fòbies (homofòbia, catalanofòbia, xenofòbia, etc.), les seves mentides, calúmnies, etc... tot això fet amb autèntica mala fe i, sempre, segons els "interfectes", en nom d'una llibertat d'expressió que, per cert, no donen al seus espectadors que no poden intervenir, sinó dient, per endavant, el que pensen dir en pantalla. Podria explicar una gran quantitat d'anècdotes que ferien enrogir als Merlos, Currys Valenzuelas o Algarras de torn.

I, quina casualitat!, sempre hi ha represetants de l'ala més extremista del PP: Sánchez Camachos, Carines Mejias (ara a Ciudadanos perqué el PPC era massa tou)... Darrerament, ens ha avergonyit, com a gironins, un tal Sergio Santamaría: no sap escoltar, no entén que la gent pensi diferent a ell, no deixa parlar, l'han d'avisar contínuament, d'un costat i de l'altre... en definitiva, un autèntic mal educat.

Els beneficis dels bancs

(o beneficiaris?)

joan enric carreras mercader. Bellcaire

d'Empordà.

Avui he llegit que un banc ha guanyat un 136% perquè s'ha fusionat amb dos altres bancs que estaven pitjor que jo... I com ho fan per guanyar diners si els pencaires no tenim un duro i tampoc ens deixen diners perquè puguem treballar?...

Segur que és cosa de màgia, perquè no puc saber com ho fan... Ens tenen a tots sense poder respirar econòmicament però ells sempre tenen beneficis... O són beneficiaris d'algun sistema que no entenc? Algú podria explicar-ho? Gràcies.

A l'article d'Agustí Casanova de la pàgina 23 d'ahir no hi havia d'aparèixer el fragment "en mans de la justícia" al darrer paràgraf.