El sentiment justicier, amb aquesta calor, és funest. Encara més: l'esperit justicier acostuma a florir en terrenys poc abonats amb dosis mesurades de justícia, de la mateixa manera que les hipèrboles sexuals broten incontenibles on es fornica poc i malament. Tranquil·litat: a mi em van ensenyar, com a estudiant tardà d'autoescola, que el conductor ha d'adaptar-se a les condicions de la via, davant la impossibilitat que el seu desig pugui provocar l'efecte contrari: els prodigis, per al mag d'Oz. El conductor del tren de Santiago alguna responsabilitat deu tenir en no haver respectat el límit de velocitat en l'horrible revolt, però si fins i tot el president gallec Feijóo ha denunciat presses per tancar una investigació que a?caba de començar, és que hi ha més coses. Als valencians, ens sona: des de fa set anys.
Si un conductor de cotxe no s'adapta a la via, pot escalabrar-se ell, potser dues o tres persones, en el pitjor dels casos, però vuitanta morts d'una tacada és un cost molt alt per visitar Santiago. Més que depurar responsabilitats, que també, cal detectar i corregir riscos inassumibles: per exemple, que cap automatisme hagi pogut frenar un tren que venia llançat abans d'entrar en un revolt tancat. Millor que grans plans, cirurgia reparadora.
La gent condueix com es condueix i seria molt estrany que en els anys de la riquesa sobtada, la requalificació i el pelotazo, els trens haguessin estat parsimoniosos. No, allò lògic era que presumíssim de tenir més quilòmetres d'alta velocitat que Alemanya i Japó (com pagar-los, no semblava un problema). Eren anys en els quals no passava un trimestre sense que desaparegués algun tren de rodalies. És a dir que es va gastar tant en luxes i a treure pit i "a no ser menys que..." (omplir la línia de punts segons convingui), que no sé si van quedar cèntims per a balises, per oliar el canvi d'agulles o, ja posats, per comprar rellotges xapats en or per als jubilats de Renfe.
