Si un revolt de 80 es pot agafar a 190, tard o d'hora s'agafarà a aquesta velocitat. És una variant del "si pot passar alguna cosa dolenta, passa". Significa que la velocitat no ha de confiar-se a la perícia o a la responsabilitat del maquinista. Si el tren ve a 200 i en un punt s'ha de reduir a 80, allò lògic és que hi hagi un sistema que l'obligui a fer-ho, amb independència de la voluntat o de la falta de voluntat del conductor. Això és possible? Sí, ho és, està inventat. Hi ha sistemes informàtics amb el cap millor moblat que el nostre, ordinadors que segueixen el llibre d'instruccions al peu de la lletra. S'utilitzen per a casos com el que ens ocupa? Evidentment. Així doncs, seguim a l'espera d'una explicació.

Abaratir costos, com sabem des de la Dama de Ferro, surt caríssim. Una de les herències més sinistres de Margaret Tatcher van ser els accidents de tren. Va aconseguir, amb la privatització de la xarxa ferroviària, estalviar uns diners a l'Estat. Però l'estalvi es va pagar en morts comptants. Queien sobre les fosses com les monedes sobre la guardiola. A aquestes altures potser hi hagi més cadàvers a les fosses que monedes a la guardiola. En tot cas, tothom està d'acord que els trens d'aquell país són els pitjors d'Occident.

Si pot passar alguna cosa dolenta, passa. I passa quan menys ho esperes, quan creus que ha prescrit ja la maledicció. Es tracta d'una llei rara, però inexorable. No succeeix, en canvi, la seva contrària: si pot passsar alguna cosa bona, no passa, o passa amb comptagotes. Per això a les coses bones, quan succeeixen, les anomenem miracles. Pot ser, no diem que no, que els cecs vegin, que els paralítics caminin, que Llàtzer ressusciti. Però no està en la naturalesa de les coses. Les coses bones sembla que requereixen una intervenció divina o de les fades. Tota literatura en la qual un pal de fregar es converteix en princesa implica la intervenció d'un ésser que no és d'aquest món. Per al dolent, en canvi, en fem prou amb nosaltres. Diguem que som capaços de produir miracles inversos. El diari i els telediaris són plens de miracles inversos en els quals qui veia es queda cec i qui feia fúting acaba en una cadira de rodes. En alguns casos, per mandra, o per garreperia. Potser per no invertir en un aparatet que posi la màquina a 80 en arribar al revolt.