«Sol y mar verde pinar»

01.08.2013 | 11:31
   
       
   
        Àngel de Vega
   
        «Concretament estic parlant del tema Costa Brava del músic i arpista paraguaià Digno García»
   
   

«Sí, la lletra entra de vegades una mica amb calçador, d'acord; però imagini's que vostè és del Paraguai i que és la primera vegada que ve aquí. M'entén?»

Fa pocs dies, el cantant dels incombustibles The Rolling Stones, Mick Jagger, va fer 70 anys. Per cert, permetin-me un incís per apuntar que el guitarrista i compositor nord-americà de blues J. J. Cale, el que seria l'antítesi del histrionisme de Jagger, va morir ara fa pocs dies. Però, reprenent el fil, m'agradaria recordar que un dels dos supervivents dels Beatles, Sir Paul McCartney, en va fer 71 enguany. És a dir, que, per dir-ho d'alguna manera, els nostres referents musicals (i ara parlo evidentment de la meva generació) o bé han desaparegut o bé ja tenen una edat força respectable. Ara bé, la pregunta seria quin mínim interès poden tenir aquests dos aniversaris? En efecte, actualment això podria importar només a un segment molt concret de la població i a sobre a gent que hagi crescut escoltant els discos dels Beatles i dels Rolling Stones (o del recentment desaparegut J. J. Cale). Pel que fa a la resta, tant els més grans com els més joves, l'interès seria escàs.

Ara bé, pel que fa als més grans i als qui encara tenen una mica de memòria auditiva, els haig de confessar que darrerament vaig fer una descoberta molt interessant; una mica o força passada de moda, no cal dir-ho, però d'un interès gairebé sociològic indiscutible. Em refereixo a una cançó que moltes de les orquestres i conjunts que tocaven en la Festa Major del meu poble interpretaven sovint quan un servidor de vostès encara era un nen, a finals dels anys 60. Concretament estic parlant del tema Costa Brava del músic i arpista paraguaià Digno García. Per cert, permetin-me un altre breu incís per apuntar que en el programa de la Festa Major de Portbou de l'any 1973 s'hi esmenta el nom de quatre orquestres (4) i de dos conjunts (2). És a dir, un total de sis nits de ball amb música de debò interpretada per músics de debò. Evidentment, eren altres temps i certes "brutalitats decibèliques" actuals encara eren impensables. 

Però, reprenent el fil de la cançó de l'estiu del paraguaià Digno García que tantes orquestres van interpretar, no em puc estar de transcriure aquí la totalitat de la seva lletra. Deia així: "Bajo un sol maravilloso / Y frondoso verde pinar / Muy luciente y atractiva / Costa Brava sin igual". Permetin-me fixar la seva atenció en la peculiar tria dels adjectius, una elecció que recorda temps d'Educación y Descanso, de la Sección Femenina i del Frente de Juventudes. Ara bé, això només és el començament, perquè tot seguit, i gairebé com si l'autor tingués un mapa a la taula, la lletra continua dient: "Es Port-Bou muy primorosa (?) / Codiciada es Cadaqués / Y un jardín lleno de rosas / Rosa hermosa que es vergel". Sí, la lletra entra de vegades una mica amb calçador, d'acord; però imagini's que vostè és del Paraguai i que és la primera vegada que ve aquí. M'entén?

Tanmateix, el que recordo més vivament d'aquest tema és la tornada. Deia així: "Sol y mar verde pinar / Costa Brava Catalana". I altra vegada: "Sol y mar verde pinar / Costa Brava Catalana". Aquells de vostès que passin dels 50 anys potser recordaran un cert aire de flabiol de cobla entre "Sol y mar" i "verde pinar". M'equivoco? Potser sí, no ho sé; però la lletra continuava resseguint el litoral gironí dient: "Como Puerto de la Selva / Sugestiva angelical / La Escala pintoresca / Y Ampurias señorial". I la segona era: "Bagur tiene sus sarrieras / Aiguafreda y Fornells / Aiguablava y Satuna / Forma norma de mujer". Sí, sembla una lletra encarregada per Fraga Iribarne quan era ministre franquista de Información y Turismo; però, en el supòsit improbable que fos encarregada, això no significa que fos dictada. 

Per tant, i resseguint altra vegada el coster, arribem ara a: "Tamariu como Llafranc / Playa arena ambarinas / Sensitiva San Sebastián / Perfumada y cantarina". No pateixin perquè n'hi ha més: "Palamós Tossa de Mar / Playa de Aro y S'Agaró / San Feliu de Guixols / Y también Lloret de Mar". O sigui, ni rima ni res; és una qüestió gairebé cartogràfica. Però ara, i arribats a Lloret, tornem a les Medes: "Islas Medas un encanto / Titilante Estartit / Y por fin Blanes mi canto / Inspiro con frenesí". I per acabar, una mena de conclusió: "Así es la Costa Brava / Flor galana rosicler / De la España Catalana / Admirada por doquier". Crec que caldria destacar el mot "rosicler" i el concepte "España Catalana". Ens trobem davant d'un text federalista avant la lettre?

En fi, es fa difícil afegir qualsevol comentari. Potser, i des del punt de vista del text de les cançons, es podria dir que en l'Espanya franquista d'aquella època (1968?) d'alguna manera es va aconseguir arribar fins a l'experiència psicodèlica dels discos dels Beatles o de Pink Floyd però sense l'ajuda de substàncies químiques com ara l'àcid lisèrgic, també conegut com LSD. O sigui, si Lennon i McCartney podien escriure peces com ara Strawberry fields forever, aquí, el músic paraguaià Digno García componia Costa Brava només amb un parell de glops d'aigua fresca del càntir. De fet, si Espanya era una unidad de destino en lo universal; la dictadura franquista no era una mena de Lucy in de sky with diamonds a l'espanyola?

Enllaços recomanats: Premis cinema