Tossa i l'Art. Una relació constant i dinàmica. El Concurs de Pintura Ràpida. El més antic de l'Estat. El Museu d'Art, fòrum d'activitats. Sense anar més lluny, la reivindicació de Ramon Reig. I el sobrenom "Babel de les Arts" que Rafael Benet donà a la vila. En un ja llunyà 1934. El Museu no és només una pinacoteca. Hi hem d'afegir el material gràfic, vítric i escultòric. Juntament amb les relíquies arqueològiques que s'hi estotgen. Per copsar-ho plenament cal visitar-lo amb el llibre de Na Glòria Bosch i Mir a la mà. Tossa, terra d'artistes pintors que ja en els llunyans anys d'entreguerres (1918-1939) s'aixoplugaren en aquesta vila marinera. Petita capital de l'estètica del país en la feixuga ?post?guerra. L'esclat turístic i comercial dels seixanta. Un servidor encara en va arreplegar alguns pessics. Per això no puc deixar d'evocar els bons amics morts en els darrers anys: en Font Sellabona, en Joan Serrabona i en Joaquim Hidalgo, qui fou métier i gran amic d'en Blanco Grané. D'aspecte vital i una bonhomia encomanadissa, en Toni Blanco Grané és -que sapiguem- l'únic artista-pintor que viu a Tossa.
A la seva Galeria-Estudi del carrer de Sant Antoni hi veureu un gruix considerable d'obra pictòrica, com en un bigarrat puzzle multicolor.
Paisatges sinuosos, plens de suggestions. Una tècnica depurada o tot just insinuada. I un cromatisme singular. Del porpre esclatant a les suaus ondulacions del paisatge mariner. Del conjunt -un centenar de quadres -, destacaríem dues sèries: les fires i la Festa Major. Espectaculars.
Acolorides. De moviment constant trobem les suggestives marines, d'una inexaurible riquesa de blaus: de l'atzur aplomissat, gairebé negrós, a l'aquosa transparència del trencall. O els núvols d'escuma blanca perduts entre els abruptes roquissars.
Obres escampades pel món. Exposicions arreu de Catalunya. Ànima de la Fundació Privada d'Art Contemporani.
Tossa no aïlla en Toni Blanco Grané. Li confereix universalitat.
