Cartes

Josep Valenti Feixas. Regidor de Serveis Urbans. Ajuntament de Salt.

Vull començar agraint la teva resposta i el teu interès pel tema en qüestió. Nomes deixa´m fer una petita, però no menys important, rectificació. T´equivoques quan parles i dirigeixes la teva resposta a l´equip de govern de Salt que s´ha pres com una ofensa personal l´opinió que tu donaves en el teu article del diari, t´equivoques... el que et va respondre era jo, Josep Valentí Feixas, regidor responsable de Serveis Urbans de l´ajuntament de Salt! Aquest equip de govern té molt clares les responsabilitats de cadascú i les de tots, així com habitualment no solem amagar-nos al darrere de cap sigla política (com solen fer alguns d´altres partits). A nosaltres, insisteixo, ens agrada donar la cara a tall personal i assumir qualitats i defectes que comporta el dia a dia del govern d´una ciutat com Salt.

Em contestes dient que «CiU de Salt (que no jo) lluny de desmentir amb dades el que jo afirmo (tu), ho resumeix amb un «és mentida» i demanes proves. És igual, Jesús, les proves ja les has aportat tu mateix amb els teus Twitters o Facebooks, que per cert, han aixecat els ànims d´alguna senyora amb complexos literaris o periodístics (depèn de com es miri).

Deixem-ho aquí, aquesta vegada, no vull que et sentis ofès pel meu to irrespectuós, ja que mai ha estat aquesta la meva intenció.

Allò que el vent s´endugué

ÀNGELA FERRER I MATÓ. girona.

Sí, ja sé que és el títol d´una pel·lícula clàssica que va tenir un èxit impressionant i que encara moltes vegades, si la posen a la televisió, t´agrada recordar-la amb enyorança. Però el títol pot tenir un significat molt adient respecte a situacions totalment actuals.

El vent s´endugué l´ètica dels nostres polítics, banquers i també d´alguns jutges i/o persones que eren responsables del benestar dels ciutadans i la confongueren amb el seu propi confort, també la vergonya d´enriquir-se mentre el poble s´empobria i s´empobreix fou arrossegada per un vent malèvol sorgit del sac d´Eolo.

El vent s´endugué els rebuts signats que justificarien les donacions irregulars fetes al PP.

El vent s´endugué proves que farien que tots els personatges que coneixem (no cal mencionar-los ) fossin engarjolats.

El vent s´endugué les esperances de molts ciutadans que confiaren en els seus bancs i amb les preferents s´han quedat sense ni un duro.

El vent s´endugué les il·lusions de molts joves que no troben feina i veuen negre el seu futur, de moltes persones que s´han quedat sense sostre per no tenir on treballar...

El vent s´endugué les esperances de tantes persones que fa pena veure el clima de desencís de la societat actual.

Contra vents desfavorables en sorgeigen de favorables i és un crit que em surt del cor que arribin aviat i abans que la nostra societat quedi «tocada» del tot.

Els pobles «forn»

Lola Arpa Vilallonga. Peratallada. Tècnica en jardineria, membre del Projecte Canvi Climàtic («The Climate Project Spain»).

Darrerament, els petits municipis amb la intenció d´endreçar els seus carrers, s´han dedicat a cobrir-los amb una espessa capa d´asfalt, remarcant les voreres amb modernes pilones de ferro multidisseny, dissuasives per tots aquells que tinguin la temptació d´aparcar. Però, com sempre, s´han oblidat de plantar arbres, fet que, en aquests mesos en què la calor pica fort, es converteixen en autèntics forns.

Per posar un exemple, proposem anar al pàrking dls afores d´Ullastret, fer una caminada pel casc antic i dinar en un d´aquells restaurants tan ben instal·lats amb parasols sobre l´asfalt€ Comprovareu com a qualsevol turista o visitant li marxen ràpid les ganes de tornar-hi. Un poble sense arbres és un poble sense vida.

La gran estafa de la qual ningú en parla

Enric Mestres Girbal. Tossa de mar.

En la majoria de cercles econòmics mundials, excepte els europeus i/o aquells que en treuen un benefici, és ben sabut que l´adopció de l´euro tal com es va fer, ha portat a l´empobriment d´Europa, sobretot d´aquells països de sistemes polítics i socials corruptes.

El Govern d´Aznar ens va entregar lligats de peus i mans a les feres del capitalisme salvatge, negociant un canvi pesseta/euro que als treballadors els representava reduir el seu poder econòmic a la meitat (tots som testimonis del cafè de 60 pessetes passant a 1 euro, o dels pisos de 14 milions passant a 30 milions).

En aquells moments, l´obligació del Govern era controlar els preus, però el contuberni entre el partit del PP, la banca i les grans constructores va engegar una espiral de corrupció que ni ara, amb la crisi que ens sacseja, té aturador, sigui quin sigui el partit que mani.

Però la gran estafa de què parlo no és que la «democràcia» ens hagués donat gat per llebre; tampoc de les preferents, ja que aquestes un dia o altre es recuperaran; ni dels polítics que amb els nostres diners s´omplen les butxaques; no, vull fer esment als pobres jubilats que es varen retirar en temps de la pesseta, que havien estalviat uns quants diners i que encaraven la vellesa amb una certa tranquil·litat. Qui no somiava que amb una jubilació d´unes 100.000 pessetes podria viure sense estretors? Qui no pensava que aquells diners estalviats amb sacrificis li donarien un coixí en cas de necessitat? Però no! Va arribar l´euro i els negociadors espanyols, que segurament pensaven més en les comissions que rebrien que en l´economia del país, ens varen deixar a tots amb el cul a l´aire... Les +/-100.000 pts. es transformaren en +/-600 € i aquell coixí que ens protegia d´algun cop inesperat es va desinflant mes rere mes. Aquesta estafa no té càstig?

Per arrodonir-ho, també podríem parlar dels sous que en temps de la pesseta eren de +/-130.000 pessetes i ara, 15 anys desprès, són de 900€, però bé, aquesta és una altra història.