Els activistes estan, com els és propi, actius en mil formes i maneres per tal de garantir el nivell òptim de flama l'11 de setembre proper. El dret a l'autodeterminació. Com que sona a tercer món, ens hem inventat un eufemisme més suau i dòcil: dret a decidir. Per exemple, dret a decidir l'escola dels fills. Pots portar el teu fill a l'escola pública que ?vul?guis si hi cap. Si les places estan cobertes, t'hauràs d'apanyar. Amb el dret a decidir es refereixen a una realitat més metafísica: la pàtria i el seu futur. Els seus fills i filles el decideixen. Si pot ser, lliurament. El combat és per aconseguir el reconeixement que Catalunya és una nació? La mobilització és perquè figuri a la Constitució espanyola que Catalunya té el dret a dir "a reveure" a la resta d'Espanya? Un dret recollit a la Carta Magna com tenir un lloc de treball o un habitatge digne, per exemple?
No. No volen sols reconeixement del dret. Hi ha pressa per exercir-lo. L'any que ve i com sigui. La retòrica diu que volen dialogar amb Espanya. Per ara, una epístola -curiós, en temps d'Internet, fem servir el correu-, però una carta, si no la contesten, és una pèrdua de temps. I també hi ha un altre problema. Si els drets reconeguts a la Constitució a voltes no hi ha manera que els ciutadans els visquin a la pràctica, com podem pensar que aquest que ni hi és, i no sembla que ?vul?guin reconèixer, sigui fàcil i barat d'exercir? Quin suport internacional tenim per enfrontar-nos a l'Estat a més dels cínics comentaris de Cameron? Es farà una consulta de la senyoreta Pepis amb una participació incontrolada i, aleshores, què? Com els carlins, ens llançarem a la muntanya? Aventurat i confús.
Les millors institucions catalanes -Palau i Orfeó- les han fet servir d'entrada a una claveguera. Com ens en podem fiar d'aquesta gent?
