Ara que el passat 27-VII, els diaris publicaven la carta de Mas a Rajoy, cal constatar que una de les coses que no entenen a Madrid és que la manifestació del passat 11 setembre demanant un estat propi per a Catalunya dins de la UE no va ser pas muntada ni promoguda ni instada pel poder polític sinó pel poble. Com les passades trobades al Camp Nou i a la Devesa.

El 30-IV-2011 se celebrà la "Conferència Nacional per l'Estat Propi", embrió del que seria l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), constituïda al Palau Sant Jordi el 10-III-2012, organització popular, unitària, plural i democràtica que té per objectiu recuperar la independència política de Catalunya mitjançant la constitució d'un Estat de dret, integrat a Europa, democràtic i social. Va tenir el suport de moltes personalitats que havien format part de l'antiga Assemblea de Catalunya així com de diferents entitats i plataformes civils, entre elles, l'Associació de Municipis per a la Independència, sorgida el 14-XII-2011.

Catalunya s'havia tornat a atorgar un poder popular com tenia en plena transició democràtica amb l'Assemblea de Catalunya, i llavors, els polítics, amb els ulls posats en interessos electoralistes, van córrer a desfer. Aleshores L. M. Xirinacs, maldant per transformar-la en Assemblea Popular de Catalunya, se'n queixava, però els polítics no li van fer cas. Repassem alguns dels seus escrits: "En una societat democràtica -escrivia a "Assemblea Popular de Catalunya" (Mundo Diario, 17-VII-1977)- existeixen dos nivells de poder: el poder popular, que és el poder radical d'on sorgeix la sobirania, i el poder polític, que és el poder delegat representatiu i executor de la sobirania [...] En una societat liberal, el poder popular és el fiscal del poder polític".

I encara, després de les primeres eleccions a l'Estat, distingia entre l'Assemblea de Parlamentaris, constituïda amb els elegits i la futura Assemblea Popular. Els primers -escrivia a "No, al doble poder político" (Mundo Diario, 20-VII-1977)- "assumeixen, íntegre, el poder polític. Ells legislen, ells jutgen, ells governen. Són la gran capçada de l'arbre social. L'Assemblea -que proposo denominar Popular de Catalunya- com també els nivells inferiors d'assemblees locals comarcals, les associacions culturals, socials, laborals, professionals i de veïns es queden amb l'irrenunciable poder popular, arrel de tota sobirania. Elles enquesten i exposen, vigilen i deliberen, reivindiquen i es mobilitzen. Són la gran soca de l'arbre social". I afegeix: "No hi ha doble poder polític. [...] Són dos poders de natura diferent, que treballen en plans distints i que es complementen".

I, encara, a "Democràcia directa" (Avui, 12-XI-1977), reblava el clau: "La diferència entre el poder d'Estat (o polític) i el poder popular o de base consisteix en el fet que el poder d'Estat és un poder sobre molts homes, però concentrat en pocs. El sistema de democràcia representativa fa que, per mitjà d'unes votacions, molta gent delegui en uns pocs representants el poder sobirà de què cada persona és dipositària. [...] El poder popular o de base és, en canvi, un poder de molts que no es delega sinó que es comparteix, que es posa en comú. El sistema de democràcia directa no munta grans piràmides on el poder es concentra en el cim, sinó assemblees igualitàries on tots participen en taula rodona. És un poder horitzontal, no vertical".

Amb el temps, perfilaria la teoria dels dos poders i acabaria considerant-los dos objectius diferents, de la política i de la demòtica. Xirinacs distingeix la massa o plebs desorganitzada, de la qual s'empadrona la política cada temporada electoral per exercir el poder oficial de l'Estat, enfront del poble o nació, madur i lliure, veritable comunitat humana, on rau la sobirania, veritable poder públic que cal organitzar (al seu entendre en assemblees troncals). "La política és massa important -deia sovint- per deixar-la només a mans dels polítics". Al Diari de Girona hi va escriure això: "A tots els pobles antics, les comunitats basades en el parentiu es deien natio en llatí i genos en grec. El conjunt de les nacions de nacions del mateix origen o tronc, llars, barri, municipis, comarques, etc. formaven el populus, el demos, meravellosament vertebrat en el seu interior. Apte per a resistir les majors agressions. Fins ací encara no apareixen ni la ciutat ni la política. Aquestes entren en escena quan, per conveniència econòmica o de defensa, nationesgenoi de diferents orígens o troncs pacten una unió confederal entre elles a nivell, no popular, no de base, ans oficial i es doten d'un Estat [...] Això constitueix la ciutat per damunt del poble compost de nacions, la política per damunt de la voluntat popular o demòtica. [...] En els temps de la Il·lustració, del liberalisme, del racionalisme, de la modernitat, de la revolució francesa, un corró infame passa per damunt del poble de nacions i massifica, redueix a la homogeneïtat els individus, les llars, els municipis, les comarques, les regions, les nacions.... Tots formem una pasta uniforme [...] La política ha fagocitat el poble. I a allò que és de l'Estat se li diu públic o nacional: empresa pública en comptes d'empresa estatal, document nacional, escola pública, televisió pública [...] A això que no és públic ans és oficial, no se li oposa com caldria allò que és realment públic, popular, demòtic. Se li oposa l'àmbit privat format d'una gran massa amorfa, estandarditzada, d'individus clònics, des del punt de vista social, als quals es consulta "democràticament" un a un i per separat en eleccions i referèndums. Mai no es vol permetre una informació no políticament correcta, no oficial, ans autènticament pública, responsable, sobirana, independent. [...] No hi ha vida verament democràtica. Alguns individus privats, amos de l'Estat autoritari, han fabricat des de l'Estat un àmbit privat massificat amb el qual s'han aliat contra la vida del poble [...]".

Catalunya es va desmassificant. La manifestació de l'11 de setembre del 2012, originada des del poder públic no oficial i demostrant que la nació tornava a desplegar la seva dimensió comunitària, en va ser un exponent. Esperem que en sigui un altre la cadena humana del proper 11-IX. Els polítics haurien de vetllar perquè el seu poder fos compensat amb el poder popular. Les accions públiques, no oficials, populars, ànima de la comunitat, ni poden ser censurades ni condicionades pels interessos polítics, ans al contrari: des del poder polític s'ha d'animar a l'acció pública de la ciutadania. Òbviament, aquesta dimensió popular, ànima el poble català, no podia pas ser obstaculitzada pel poder polític governant, ans al contrari, i així va ser: la màxima representació política de Catalunya, el President de la Generalitat, es posà al servei del poble reivindicant les seves demandes. N'hi ha per alegrar-se'n, perquè això significa que hi ha comunicació en ambdues direccions, entre l'àmbit oficial que ens donem i l'àmbit públic sempre en ebullició i reconstrucció. Per a Xirinacs eren la capçada i la soca de l'arbre per on ha de córrer la saba verament democràtica. Una victòria pòstuma?