Quan les calors de l'estiu es barregen amb la humitat, l'organisme humà pateix una sensació de cansament i de postració. Si aquesta laxitud corporal coincideix amb un període de vacances, aleshores s'hi suma la relaxació anímica. En definitiva, és com degustar un còctel que invita a no fer res o a trobar-ho tot fet.

Per tant, anar de tapes a la nit és una alternativa si es vol menjar sense haver de cuinar ni deixar-se una picossada en qualsevol establiment de menjars. A Lloret de Mar, el bar-restaurant El Romaní, en el centre del nucli antic, és un lloc ideal per assaborir aquests trossos de viandes que provoquen salivera només contemplar-los. En Joan Pau i la seva companya, primmirats i detallistes, són els artífexs de l'aportació gastronòmica d'uns montaditos amb un estil propi que s'adapta al paladar mediterrani.

Per acontentar els vigilants de la normalització lingüística, assenyalarem que, en català, s'anomena barqueta a la menja que consta d'una llesca de pa damunt de la qual hom disposa embotits, peix, marisc, carn, croquetes, anxoves, truita o altres viandes travessades per un escuradents que ajuda a sostenir el conjunt. De totes maneres, el dissenyador d'aquestes exquisideses confessa sense cap empatx que prefereix escriure montadito, en cursiva, perquè és molt més entenedor que barqueta, una paraula que no inspira gairebé res. En tot cas evoca la cançó de "si la barqueta es tomba...".

Segons el crític gastronòmic Jaume Fàbrega, aquests mossos muntats sobre una llesqueta de pa serien originaris d'Andalusia. ("Tapes, un mot capritxós", en el seu bloc el 17 de gener 2009). Segons ell, el que la gent anomena broixeta o pinxo, correctament s'hauria de dir broqueta, diminutiu de broc (que és un petit punxó de fusta).

Bé, deixem-nos de romanços i anem al gra. Per al meu gust hi ha un montadito que és una petita obra d'art culinària: el conjunt està format per una croqueta de xipirons en la seva tinta, llagostí en gavardina i ou dur en una base de pa amb sofregit.

La croqueta de color negre sutjós, que esclata a la boca en mastegar, consisteix en un triturat de calamars joves en la seva tinta, ceba i una beixamel clàssica. El llagostí enfundat en una gavardina s'ha arrebossat i fregit emprant una farina més lleugera i cervesa, com una mena de tempura d'origen japonès. L'ou dur s'acompanya d'una salsa rosa casolana (maionesa, quètxup, un xic de whisky i un rajolí de suc de taronja ) i el pa fregit és de doble fermentació cruixent i gustós.

Que a algú no li agrada la combinació proposada? Bé, contra gustos no hi ha disputes.

Per la meva part, he exercit el dret a decidir... la tapa de l'estiu.