Les tapes, arreu del món, són el símbol i el triomf de la cuina espanyola. Quan Miralda i Montse Guillén varen obrir a Nova York el restaurant El Internacional, varen basar el seu reclam a oferir típiques "tapes espanyoles". Ferran Adrià explica que són una exclusiva de la cuina espanyola. A més de Grècia, a Turquia, i a tot el Proxim Orient, hi ha una cosa similar -que també se serveixen com a aperitiu, amb pop, amanides- incloent l'skordalia-allioli grec-, etc., les meze... A la Xina -dim?sun-, el Vietnam, etcÉ hi ha menges informals similars, i a Itàlia els aperitivi, que ara estan molt de moda a les grans ciutats.

Què són les tapes, d'on vénen? Segons el Larousse Gastronomique són un "assortiment d'entremesos o entreteniments de boca que se serveix per acompanyar l'aperitiu". Segons el mateix diccionari, el mot procedeix de la llesca de pa que "tapava" el got de vi. Però el Diccionario de la Lengua Española és més explícit: "rodelles d'embotit o llesques de pernil que serveixen als "colmados", tavernes, etc, col·locades sobre les "canyes" o "xatos" de vi.

Avui es dóna aquest nom a petites porcions d'alguns menjars que se serveixen a part de la beguda. Per cert, a França hi ha actualment un gran interès per les "tapas" (que ells fan masculí), i se'n publiquen cada any diversos llibres -jo mateix n'he publicat un en francès-. Ara, no vulgueu saber el que entenen per "tapas"! Per cert, al Diari de Girona, el senyor Carlos Arbó-a qui no tinc el gust de conèixer- en un article sobre "Tapes d'estiu" (6.8.13), amablement em va citar amb relació a un article del meu blog "Bona Vida". Tal com diu ell, les tapes semblen fets especialment per a l'estiu, quan picar d'ací i d'allà ens obre una gana que la calor ens sol fer perdre.

Les tavernes d'Andalusia, on hi ha el costum de beure i de beure bé, amb algun acompanyament, és el probable origen d'aquest savi costum, que l'esmentat diccionari registra, per primer cop, en l'edició del 1939. No és, doncs, excessivament antic. Després cada territori hi ha fet la seva aportació. Galícia, per exemple, la truita de patates, el pop a la gallega (pulpo a feira), el lacon, etc. Catalunya hi ha donat plats consistents, com el capipota, el bacallà a la llauna, la sèpia amb mandonguilles i, a més, ha aportat l'allioli (patates amb allioli, etc.). El País Valencià, on tenen el bonic nom autòcton de "picadetes", hi ha aportat un conjunt fabulós d'amanides i "mulladors" (per sucar pa), Mallorca els seus "frits", etc. I els bascos hi han aportat dis?seny i nous formats: els montaditos, els pintxos, les gildas, etc.