Vivim temps excepcionals que algú ha qualificat, fins i tot, de canvi de cicle. Són temps complexos amb plans d'afectació diversos: cal decidir un nou ordre -polític, econòmico-financer, territorial, social, cultural, energètic, etcètera-; es requereixen respostes a diferents escales, locals i globals, i en les respostes, les interdependències s'hi fan més presents que mai.
Com fer les accions, sumant voluntats político-socials o restant cadascú a la seva torre d'ivori covant desconfiança? La meva aposta és buscar sempre la suma per pura necessitat de ser útil, encara que es parteixi de situacions diferenciades. És cert, vivim en una societat tensa, amb l'afegit del descrèdit de la política; angoixada, enrocada en un context en què el blanc i el negre venen més que els tons de l'aiguabarreig. Però considero que aquest és un efecte òptic a curt termini. No propug?no de cap manera el pensament o el partit únic, ni la dilució de les ideologies; ni l'uniformisme per engolir les diferències i les minories; ni la suposada busca del consens per entretenir, maquillar o dilatar.
A Catalunya cal pensar de nou. Primer en l'agenda i les prioritats per decidir els actors i la mediació per l'acord. Probablement per un acord majoritari cal tenir a l'agenda, conjuntament, les qüestions socials, de regeneració democràtica i nacionals, ja que unes sense les altres desperten recels; ara bé cal que girin a l'entorn de les qüestions clares, concretes. Eisenhower va dir: "Un poble que valora els seus privilegis per sobre dels seus principis perd aviat uns i altres". Avui la polarització de la societat catalana es reprodueix més en el PSC que en qualsevol altra formació ja que, durant més de trenta anys, és el partit que ha integrat les bases electorals i els lideratges més diversos. I és per això que ha contribuït notablement, des de la transició, a la cohesió nacional i social.
Quines són, per a mi, les qüestions on cal acord per resoldre necessitats i anhels de catalans i catalanes? Primer, cal un bloc social on acostar tothom. Cal un pla de prevenció de la pobresa indigna, que vol dir, necessàriament, lideratge polític i cívic des de la mirada de la justícia social i no pas des de la beneficència; per a una Catalunya que, malgrat tot, encara té una renda per càpita superior a la mitjana europea.
És indispensable el manteniment de la qualitat de l'escola, la universitat, la recerca i la sanitat públiques com a elements de principis d'estructuració social, econòmica i d'igualtat d'oportunitats.
I cal, també, establir les bases d'un nou model econòmic i energètic per generar teixit productiu sostenible.
Segon, en l'àmbit del bloc nacional, no podem amortitzar la majoria política i social construïda el darrer any a l'entorn del dret a decidir sobre l'únic recurs de fer-la votar en una consulta o referèndum per aclarir el futur encaix de Catalunya a Espanya. Aquesta majoria és avui el substantiu, i aquest substantiu és encara la via catalana necessària. Vaig anar sense dubtes a la manifestació de la diada de l'any passat, en què el lema era Catalunya, nou Estat d'Europa, pensant que contribuïa a sumar, a fer de xarnera entre els independentistes i el federalistes, o confederalistes. Però sobretot, hi vaig anar per dir que calia un nou acord fiscal i l'habilitació d'un referèndum. Durant el darrer any al Parlament s'ha definit un bloc a favor del referèndum, majoritari amb CiU, ERC, PSC, IC i CUP, que lliga amb una majoria social.
Legítimament, l'Assemblea Nacional de Catalunya i Òmnium Cultural han cridat per la cadena humana per la independència. Qui lidera la majoria social a favor del referèndum per poder contrastar opcions amb racionalitat, amb cervell? El Govern i el Parlament tenen un mandat i hi han renunciat a tot menys a enviar una carta, en tres mesos, al president Rajoy! Voldria que d'ací a l'11 de setembre que ve, la manifestació fos l'expressió de la suma majoritària d'una opinió compartida a favor de poder votar per decidir, conjuntament amb els partidaris del bloc que vol manifestar-se per la independència.
Tercer, s'ha d'engegar un plec de reformes per a la regeneració democràtica. S'ha d'elaborar una Llei Electoral catalana amb més proporcionalitat: un ciutadà i un vot i llistes obertes. I s'han de fer reformes de simplificació dels diferents nivells polítics, de l'administració i de la funció pública.
No vull eludir un quart bloc més intern: sumar o restar dins el meu partit, el PSC? Abans comentava que les tensions internes del PSC són paral·leles a les tensions de la societat catalana, vingudes del descrèdit pels partits grans de govern, per la desconfiança de la gent en les solucions que es plantegen als problemes concrets de les persones, especialment l'atur i la precarietat; i dins l'àmbit nacional, aparegudes per la diversitat en les opcions per l'encaix de Catalunya a Espanya. Continuo apostant a favor de sumar la diversitat interna per establir una base que trobi el valor positiu de les diferències i ens faci ser un partit-moviment de base àmplia i obert dins el catalanisme d'esquerres, que és el sentir del grup Fòrum Cívic-Agrupament Socialista de Catalunya. Hi ha persones a qui escolto amb deteniment els arguments que dubten d'aquesta possibilitat de suma. Potser tenen raó però jo penso i treballo pel contrari. Ara no és un debat de persones ni de majories o minories orgàniques.
Una de les decisions que s'han de prendre a la vida és sumar o restar. A Catalunya li toca prendre aquesta decisió i caldran lideratges capaços d'articular, amb generositat, intel·ligència, esforç i continuïtat, les parts que resultin de la que es prengui. Hi pot haver opcions diverses, més donades al fraccionament o les ruptures. Jo prefereixo intentar la primera. El partit del Govern hauria de ser el més compromès en la construcció majoritària. Però cadascú, individualment i col·lectivament, també ha d'assumir aquesta responsabilitat.
