Fa dos diumenges explicava com la humanitat havia anat creant benestar a mesura que augmentava el consum d'energia. Les dades mostraven una gràfica de forma exponencial, explicant que fa 14.000 anys el consum per habitant i dia era de 4.000 kcal/dia.home, mentre que ara és de 230.000 kcal/d.h.

La millora de la civilització no és exclusiva només del consum d'energia. La productivitat d'una societat es deu també a factors organitzatius, allò que en economia en diem productivitat total dels factors (PTF), englobant els factors socials que influeixen en la millora de la productivitat.

En el mateix estudi d'on vaig extreure les dades de consum d'energia (The measure of civilisation), Ian Morris estudia també el creixement de les ciutats a través de la història. Mostra com hi ha una relació estricta entre la grandària d'una ciutat i la complexitat de l'organització social. La història, de fet, és l'acumulació de coneixements adquirits a Mesopotàmia, a Egipte, a Grècia, a Roma i a Europa, per citar l'evolució europea. També es podria fer el mateix camí a orient.

Així, la primera concentració de persones en la història es coneix en els anys 8000 abans de Crist a Mureybet, al nord de Síria, amb 500 habitants. En importància segueix Uruk, a Mesopotàmia, que ?l'any 4000 A.C. tenia 5.000 habitants i l'any 3000 A.C. ja en tenia 45.000. El fort creixement el va fer després de conèixer la roda. Segueixen Memphis a Egipte i Ur a Mesopotàmia, amb 60.000 habitants l'any 2000 A.C., i Tebes, a Egipte, amb 80.000 habitants el 1400 A.C., que pateix una greu crisi que la porta a tenir 50.000 habitants a l'any 900 A.C. A l'any 700 A.C. la ciutat de Nínive, a l'Irak actual, prop de Mossul i de les fronteres amb Turquia i Síria, tenia una població de 100.000 habitants, i la mítica Babilònia, també situada a la Mesopotàmia de l'Èufrates, va arribar a tenir 150.000 habitants a l'any 500 A.C. A Egipte Alexandria va arribar a 400.000 habitantsl'any 100 A.C. i Roma va assolir ja 1 milió d'habitants l'any 1 de la nostra era. El declivi de l'imperi romà va disminuir la població de la capital fins a 800.000 habitants l'any 400. Constantinoble va passar de tenir 450.000 habitants l'any 500 fins a 125.000 l'any 700, Bagdad en va tenir 175.000 l'any 800 i Còrdova va arribar a 200.000 habitants l'any 1000. El Caire va assolir 400.000 habitants l'any 1400 i Londres va passar d'una població de 600.000 persones l'any 1700, a 900.000 l'any 1800, per assolir 6,6 milions l'any 1900, en plena revolució industrial. Finalment, Nova York arriba a 16,7 milions l'any 2000, a la qual ara ja hi podríem afegir una ciutat de l'Est, Tòquio, amb 26,4 milions d'habitants.

Si fem una ullada al gràfic, podem veure com hi ha algunes acceleracions en l'augment de població en les ciutats, el primer als voltants dels anys 3500 A.C., amb la difusió del coneixement de la roda i amb l'auge de l'imperi egipci. El segon impuls comença l'any 300 A.C. amb la unificació de l'imperi romà, amb el punt àlgid l'any 1 de la nostra era i el declivi l'any 400 de la nostra era.

L'estudi de les dues corbes, la de població i la del consum d'energia, mostren que ambdues tenen la mateixa evolució, i que l'augment del nombre d'habitants de les ciutats va ser possible, de fet, perquè es va poder augmentar el consum d'energia. Però la part més important de l'observació de les corbes és la que mostra el declivi de cada etapa. Es pot apreciar com cada societat ha tingut una època d'auge i una altra de declivi, essent visible a Mesopotàmia, a Egipte, a Grècia, a Roma, al califat de Còrdova... la qual cosa ens hauria de fer veure que la nostra era també tindrà un acabament algun dia. Finalment, la forma de la corba és del tot exponencial, tendent a l'infinit, i ja sabem per experiència que això no té pas molt recorregut, que tots els fenòmens així acaben essent bombolles que finalitzen en una crisi.

Si es fa l'exercici de pensar quins valors hi haurà l'any 2100, amb un planeta amb més de 10 mil milions d'habitants, la tendència del consum d'energia porta a un valor de 1.000.000 kcal/d.h., cosa del tot impossible.

Difícilment escaparem més temps de les teories malthusianes que diuen que no hi haurà més matèries primeres per satisfer a tothom. Si mirem el procés des de la fi de la glaciació fins avui es pot veure com la industrialització ha empès tot el procés fora del que pot ser assumible. Cal dir que la industrialització podia haver sigut acceptable, però no ho és en la seva difusió global.

La societat romana va arribar al seu sostre quan va augmentar el seu consum d'energia per càpita en un 50%, a partir del qual va entrar en declivi. Possiblement la societat moderna tindrà el seu sostre quan dobli el consum energètic, cap a l'any 2050. Els canvis en el clima i el col·lapse de l'economia, incapaç de resoldre els grans problemes, poden destruir definitivament l'estat del benestar de l'era moderna de la humanitat.

Tot plegat mostra que els propers cinquanta anys seran els més importants de la història. Si no corregim la tendència en el consum, el segle XXI promet ser el pitjor de tota la història de la humanitat. La paradoxa és que l'home té el coneixement per resoldre-ho i no ho fa perquè no sap anticipar ni dirigir socialment el camí.