tot aquest procés cap a la independència que encapçalen el tàndem Mas-Junqueras ha provocat una forta crisi en els partits polítics majoritaris. Hom té la impressió que els canvis es succeeixen molt ràpidament i que fins i tot els mateixos líders del país no són capaços de controlar-los. Mentre Rajoy encara no ha contestat la carta que el president de la Generalitat li va enviar a finals de juliol, el govern català s'està preparant a fons per tal de tenir-ho tot enllestit si es proclama unilateralment la independència, la qual cosa reclama ERC amb insistència davant de la poca sensibilitat dels populars.
És en aquest nou marc del panorama català que formacions com CiU o el PSC pateixen un munt de contradiccions que ja han quallat en el seu propi electorat. Molts afiliats no entenen absolutament res i mentre UDC intenta encara establir ponts de diàleg amb l'Estat, els de CDC cada dia se n'allunyen més, almenys els seus dirigents principals. Això provoca que la base electoral nacionalista trontolli, per la qual cosa una bona part dels seus votants cerquen ja refugi en altres sigles que no esgrimeixen el to moderat que fins fa pocs temps tant d'èxit va representar per a Jordi Pujol i els seus.
L'època de les majories absolutes s'ha acabat a casa nostra i cap partit ja representa una centralitat a la qual els milers de ciutadans s'hi puguin sentir còmodes. L'èxit de CiU fou al llarg de dècades assolir vots de tot l'espectre polític i això s'ha acabat i més ara quan molts electors independentistes prefereixen la marca original que no pas la nouvinguda.
De fet, tots els presidents i els partits que han protagonitzat transicions polítiques de transcendència no han arribat a la terra promesa. I així podríem veure els casos del mateix Suárez a l'Estat espanyol o dels governants de les repúbliques que se separaren de l'òrbita soviètica fa uns anys.
D'altra banda, el PSC ha vist com en un parell d'anys ha passat de gaudir d'un poder gairebé absolut a ser una formació gairebé residual a Catalunya. Han perdut el govern central, el català i la majoria dels ajuntaments. La seva força parlamentària és molt feble i la seva gent s'ha acomodat sobretot en l'abstenció atès que no es veu representada ni pel sector PSOE ni pels que s'anomenen catalanistes que, per cert, cada dia són menys. El socialisme català ha estat fins fa molt poc un instrument imprescindible per a la cohesió social del país. A l'area metropolitana de Barcelona ho dominava tot i a les zones més rurals gaudia d'uns lideratges molt consolidats i respectats que poc a poc han desaparegut de la vida quotidiana del partit.
Per molts esforços que pugui fer Pere Navarro, avui la gent ha perdut la confiança en el PSC i ja no el veu com una eina necessària en el mapa polític català. Els sectors més catalanistes els han abandonat i d'altra banda els més espanyolistes se n'han anat cap a altres opcions com els Ciutadans d'Albert Rivera. Quan ja no se saben conjugar les dues ànimes i cada dia els dirigents es llencen els plats pel cap des dels mitjans de comunicació, la societat els perd el respecte i no compta que puguin fer un servei a tota aquella gent d'esquerres que avui passa dificultats i que molts d'ells són a l'atur.
Els problemes reals del país resten en un segon pla des de fa ja molts mesos. Moltes persones de bona fe pensen que aquesta nova aventura que piloten Mas i Junqueras pot ser la solució als seus problemes atès que han perdut la confiança en el govern central, que s'entossudeix i no vol entendre la problemàtica real de Catalunya.
I en aquest camí canviaran els actors i els partits. Fins i tot la Carmen Chacón prefereix anar-se'n un any a Miami i renunciar a les seves responsabilitats. És evident que tot es veu millor des de milers i milers de quilòmetres. Mentrestant, la gent que va confiar en ella s'ha quedat amb un pam de nas. Més descrèdit per a la classe política, i això que no hem parlat ni d'escoltes telefòniques ni dels sobres ni de les seus embargades.
