Quan els pares van a comprar el material escolar, no els dóna un cobriment de miracle. A banda dels llibres, que tenen el sant costum de canviar el format, les tapes i els continguts massa sovint, tenim un estol de material que sembla destinat a un exèrcit invasor d'un país àrab, més que no pas a l'estudi dels petits. I és clar, el pare o mare de torn vol el millor per al seu fill, i es gastarà els calerons.

Un pare o mare és una persona que sempre vol que el seu fill estudiï en un col·legi elitista de Dublín, que marxi d'intercanvi als Estats Units, que practiqui judo, que aprengui xinès, i sobretot, que sigui molt millor que ell i aconsegueixi coses que ell ni ha somiat. El pitjor és pensar que un fill és una plataforma dels teus somnis impossibles. Un entrenador de futbol base comentava que els nens de 7 i 8 anys volen ser tots Messi. I si no se'ls col·loca de davanter, s'emprenyen. Alhora, alguns tenen un sentit de la responsabilitat no de persona adulta, però un xic similar. Com si a casa seva, recaigués el pes de tirar endavant la família. En aquest món de famílies trencades, de pares o mares absents, de progenitors que treballen tot el dia i tornen a casa al vespre, alguns fills creixen de pressa i, en certa forma, es fan adults ràpid. Els pares i mares estimen tant els fills com els progenitors d'altres èpoques. En paraules de la filòsofa de la tele Belén Esteban, avui retirada de la pantalla, pels nostres fills, matem. Però l'ànsia de proporcionar-los el millor possible té una altra cara: també estan hiperprotegits i mancats del sentit de la realitat. Les generacions anteriors tendim a mirar les noves amb perplexitat, perquè no parlem el mateix llenguatge i les idees motor que els mouen semblen unes altres.

Una generació tecnològica i que tendeix a la sobrecompra, ha de treballar molt per trobar el sentit de l'esforç personal. Aquells que tenen tanta informació a l'abast tenen un cert complex de superioritat. Però com tantes coses, això és un clixé. I els clixés no identifiquen una generació. De la mateixa manera que el racisme o un nacionalisme extrem s'apaivaga coneixent altres realitats, sortint de casa per relativitzar la importància de les coses des d'un altre punt de vista, els joves no responen a un patró prefixat: com nosaltres són plurals i complexos. Quan eres jove, et senties incomprès pels pares. Potser etern i indestructible; potser maltractat. Aquella època, tan dura, sembla avui fàcil i senzilla: la nostàlgia ens enganya.