Cartes

Carles Mallart. Girona.

És la pregunta que et fan al carrer quan trobes amics o coneguts, ningú et pregunta si vas a la cadena humana del proper 11 de setembre, que es dóna per suposat, si bé hi ha gent que en base a la seva llibertat de decidir no hi anirà. Uns et diuen que van a Sils, Vidreres, Medinyà, Bàscara, Orriols, Agullana... i òbviament els més et diuen a Girona. L'altre dia trobo un amic i em diu: tu, Carles, aniràs per aquí a «Sobreportes», al teu estimat Barri Vell, oi?, i li dic doncs no, com que tenim família a la Jonquera i ens varen insistir en anar-hi, allà hi farem al matí i a les 17.14 serem al tram del Pertús, just a la frontera amb França. Allà hi va gairebé tota la comarca d'Osona (Vic) de moment amb una previsió d´unes 600 persones (l'equivalent a 12 autocars) més els que hi aniran amb vehicles privats. Confesso que m'hauria agradat veure TV3, allà a les 17.14 de la tarda, però haurà d'ésser a la nit que ho poguem veure. No es pot anar a la processó i tocar les campanes a l'hora, entenem que el nostre lloc és allà físicament, crec que cap patriota es pot quedar a casa. El moment és històric, tard o d'hora s'aconseguirà l'objectiu que no és altre que «Catalunya, un nou estat d'Europa» i com no pot ésser d'una altra manera, un cop produït ens entendrem amb Espanya i amb la majoria per no dir tots els països d'Europa, malgrat que ara tothom juga les seves cartes, el procés és irreversible, al temps. Tenim previst al matí del dia 11 acudir al «Museu memorial de l'Exili» de la Jonquera, que ens n´han parlat molt bé i no hem visitat mai, hi haurà un acte institucional a les 12, on actua l'Orfeó Jonquerenc i visita al Museu. Hi haurà molts actes a la zona i molts veïns de la Catalunya nord seran a l´altre costat de la frontera. Estimem Catalunya. Sentit de pertinença. Quina pensada fer-ho a l'antiga Via Augusta.

Recordant mossèn ­Joaquim Cornellà

PERE PLANA PUJOL. GIRONA

Era el dia 26 de juliol d´enguany quan vaig trucar a la Residència Bisbe Sivilla per felicitar pel seu sant mossèn Joaquim Cornellà. Malauradament em van dir que no podia posar-se al telèfon perquè havia caigut i estava ingressat a la clínica. Com és natural, vaig lamentar molt la trista notícia, tot pregant perquè amb l´ajuda de Déu es pogués recuperar com més aviat millor. Vaig esperar uns dies després de la crítica caiguda i vaig anar a visitar-lo. Hi vaig trobar una seva neboda, que m´informà del seu delicat estat, però malgrat això, ell, que estava endormiscat, em sentí i volgué parlar una estona tot recordant vells temps amb el mateix tarannà de sempre.

El dia de la seva defunció, 6 d´agost, jo estava fora de Girona i no vaig poder assistir al sepeli, cosa que em va saber molt de greu.

Després de tornar de vacances, em sembla just recordar la persona de Mn. Joaquim, amb qui havia tingut molt bona relació i que havia acollit l´Adoració Nocturna per celebrar les vigílies del Corpus a l´hostatgeria i principalment a l´església de Santa Afra, de la qual fou rector durant tants anys.

En agraïment per tot el que oferí en vida i en sufragi per la seva ànima, encara que estic segur que ja gaudeix de la glòria eterna, se li oferirà una missa el pròxim dia 26 del present mes de setembre a dos quarts de dotze a l´església dels Pares Claretians, a la qual es convida a tothom. Descansa en pau, Mn. Joaquim.

Unes paraules a

López de Lerma

Francesc A. Picas. mmmm.

Josep López de Lerma fou un dels polítics més destacats del CIU. Durant més de vint anys va fer una esplèndida labor a favor de Catalunya al Parlament de Madrid. López de Lerma mereix el més fervorós record i agraïment. Cada setmana el llegeixo. Ara, però, ha topat amb l´independentisme.

Cada època de la història necessita la seva forma de govern. Hereus de Gifré el Pelós, entrebancats amb estupidesa el 1714, durant tres-cents anys hem conviscut amb Castella. Catalunya s´ha enriquit. Actualment, però, la unió amb Espanya ha fet més dura la crisi econòmica a Catalunya.

La política del govern de Madrid ha provocat l´independentisme. Ens afligeix veure els governants catalans pidolant als peus del Cap de l´Estat espanyol per recuperar uns euros que són nostres i uns drets que també són nostres. Madrid no els escolta.

L´independentisme que tant espanta Madrid perdria el vuitanta per cent de vigor si Espanya acceptés la nostra veritat històrica.

1er. - Que Catalunya no és una província espanyola.

2on.- Que Catalunya és un regne lliure, unible amb relacions de concordança econòmica i política.

3er.- Que Catalunya històricament no està subjecta ni a la Constitució espanyola ni als dictats del Tribunal Constitucional.

4rt.- Que la llengua catalana és la única oficial a Catalunya i la castellana, una llengua preferent.

5è.- Que Catalunya té el dret d´administrar la seva riquesa, els seus impostos i pressupostos.

5è.- Que carreteres, ferrocarrils. aeroports, telèfons i tots els serveis públics i judicials volem que esti­guin sota control, direcció i administració de la Generalitat.

Catalunya vol pau, tolerància i amistat amb Espanya i amb Europa. Vol que sigui respectada la seva personalitat política i històrica. I ho manifestaria en un referèndum.

Síria: guerra o pau

David Arboix i Arús. Banyoles.

Segueixo amb neguit les notícies que ens arriben de Síria i l´afany que alguns posen en donar resposta a l´agressió del règim sirià amb una intervenció militar. L´excusa, un cop més, la utilització d´armes químiques.

Jo em pregunto: és que les armes convencionals són de segona categoria? Serà que una persona pot morir-se més o menys segons l´arma que l´executi? No és suficient la violació d´una vida humana per aixecar un sentiment de protesta i rebuig?

La violència no és mai el camí. L´única solució per a la pau és el diàleg i la via diplomàtica. Sembla, però, que encara no en tenim prou amb les experiències nefastes que ens ofereix la història de la humanitat; volem continuar sembrant odi i dolor.

És per això que m´addereixo amb força a la crida del papa Francesc i altres líders espirituals per demanar un acabament de les guerres.